Una Mirada

·Francesc Castells

Ferran Cremades Arlandis, per la pinta que fa, jo diria que tant pot ser ciutadà del Regne de València, com podria ser xilè o argentí... En té un aire. Primer he topat amb un mostatxo negre i espès d'una cara ampla i amb les ulleres rodones, sobre el nas; després, no sé per què, em cridava l'atenció, més que cap altra cosa, el mocador que porta lligat al coll. Així d'urgència, però, recordaré Cremades, sobretot, per l'empenta que gasta. Diu les coses amb una veu potent i franca, i l'edat que aparenta, d'entrada, sobrepassa els trenta anys. És una mica voluminós, barba-serrat, mans molsudes, i té un punt, fictici, del qui ve de tornada.
Francesc Castells.  (Revista Serra d’Or, núm. 220. 15 de gener de 1978)

 ·Carlos Marzal

A sus mesas de mármol y a su luz ambarina, acudían a la caída del sol casi todos los pájaros de cuenta que volaban por libre en aquella Valencia. Aunque por allí pasaban muchos eventuales (recuerdo alguna lectura memorable de poemas, como la que dieron juntos César Simón y José María Álvarez, o la presentación de Huir del invierno, que hizo un jovencísimo Villena, o las charlas con las que empecé a querer al poeta que admiraba en la distancia, Francisco Brines), mis clásicos impenitentes de la barra eran, entre otros muchos, el novelista Ferran Cremades i Arlandis, los poetas José Miguel Arnal y Santiago Muñoz, y los pintores Vicente Fuenmayor y Guillermo Peyró Roggen. Nosotros, los de entonces, no salimos lo mismo. No existen ya ni el Malvarrosa ni algunos de sus animadores. Pero la memoria de sus mejores años brilla en nuestra conciencia como un candil sentimental que no puede apagarse. Carlos Marzal. (Catálogo G. Peyró Roggen. Nov.-Dic. 2003. Galería I Leonarte. Complicidades: El café Malvarrosa. LEVANTE. 31 agosto 2003)

 ·José Martí Gómez

 Este hombre es algo así como el penúltimo alquimista de la narrativa, bufanda estrafalaria, gigantescos bigotes que sugieren abordajes y carcajadas como truenos… Ferran Cremades entró en el mundo del arte siguiendo a su padre por las calles de su pueblo, cuando tocaba el trombón en la banda municipal. A él le ha quedado el amor por la música y, quizá también, la conciencia de que el bar y el mercado son sus dos templos “porque es allí donde encuentro el contacto con mis raíces, en un sentido de espiritualidad terrenal.” José Martí Gómez. (La vitrina: Cremades, un novelista que defiende el placer. Última página. El Periódico de Catalunya. 4 de enero de 1981).

 ·Joan Rendé i Masdeu

 L’escriptor Ferran Cremades és un home traca; rialler i intens, una mica desgavellat de comportament per un excés de vitalitat… Ha estat seminarista, apòstata, cinèfil i cinògen, dramaturg i dramàtic, rodamón i torna-al-born. Finalment, i sense renunciar a res del que ha estat, viu de la fotografia i viu per la literatura. La seua voluntat professional en el camp de les lletres li regeix la forma de viure d’una manera radical: la seua subjecció a l’economia és absolutament eventual, només en la mesura que li permeti de passar-se setmanes i mesos  i tot sense fer altra cosa que escriure. La seua aparició en les lletres és memorable perquè va ser escandalosa per causa d’haver guanyat el premi Sant Jordi amb una novel·la heterodoxa  –Coll de Serps- en un moment en el qual les heterodòxies eren encara menys tolerades que ara. Joan Rendé i Masdeu: (Ferran Cremades i el gran viatge literari. LLETRES. Avui, diumenge, 15 de març de 1981. Pàg. 21).

 ·Salvador Domínguez

 La voluntad lo es todo, ya lo escribió Azorín, pero en Ferran Cremades, además, se alía con una vocación inquebrantable. El resultado de un trabajo constante comenzó a dar sus frutos y Cremades vio publicarse sus siguientes novelas, amén de padecer un mal intestinal que lo llevó al quirófano. Ahora, con la obtención de uno de los más importantes premios de la literatura catalana, el Prudenci Bertrana, Ferran Cremades ve reconocida definitivamente su labor y pasa a situarse al lado de Porcel, Pedrolo, Carme Riera y no muchos más, en la primera fila de los narradores que usan el catalán como vehículo de creación y de expresión. Señor Cremades, “chapeau”, lo suyo es de justicia. Salvador Domínguez. (El Mirador: «Chapeau ». Hoja del Lunes, pàg, 16. Valencia, 29.9.1986)

 ·Enric Sòria i Miquel Alberola

 Ferran Cremades ens rep a sa casa del barri de Russafa, carrer Salvador Abril. Una casa avui plena de sol. A una terrassa espaiosa hi ha, condensat, el que queda dels jardins que cantà Al Russafí. Per ci per lla catifes, ceràmica, gravats magrebins, llibres, acollidora música de fons musulmà. Sembla l’ambaixada de Tunis o una estança de l’Hotel Àfrica. El nostre fotògraf s’estranya de no veure cap camell passejant feliç pel corredor. La decoració, conscienciosa, de qui acaba d’escriure una novel·la que tracta de l’encontre amb l’Islam. Ara Ferran va madurant lentament uns altres projectes, noves alquímies sorprenents i jovials. Tal com és ell. Enric Sòria i Miquel Alberola: (L’atzar i la literatura. Revista El Temps, 13.10.1986. Pàgs. 49-51)

 ·Ignasi Mora

 Entrevistant-lo, se’m va acudir preguntar-me per què em recorda Balzac. És una d’aquelles preguntes que de sobte et passen pels enrevessats circuits del cervell i no paren d’insistir-hi, tinguen o no tinguen cap trellat. ¿Per semblança en la conformació de les respectives còrpores? Potser. ¿Per semblança en la forma de pentinar-se, pels seus mostatxos imponents? Potser. Tanmateix, baixant al pla racional hi ha una semblança rotunda entre tots dos quant a l’aferrissada passió i voluntat de novel·lista.” Ignasi Mora: (Novel·lista en cos i ànima. Revista El Temps, 27.5.1991. Pàgs. 62,63)

 ·Antoni Zaragozà

 Puntual. Ferran Cremades em rep a la porta, dibuixant un somrís a mig colgar davall l’espés mostatxo perenne que lluu. Em criden força l’atenció els ulls: extremadament vius i un xic entremaliats; la veu vigorosa, i una posada rotunda. Tot seguit, baixem un parell de graons i entrem en una habitació rectangular i llargaruda, per sota la línia del terra; en un dels extrems hi ha un ampli finestral, a través del qual es deixa veure una ampla terrassa exterior, envoltada de pins, i la figura airosa d’alguna palmera, barroca i elegant. Més ençà del finestral, hi ha una taula de fusta, amb carpetes de diferents colors desades en una pila; llargues lleixes de llibres, ben ordenats, arrambades a la paret, un ordinador, cadires, una tauleta, coixins tous, una prestatgeria de mitjana alçada i una cadena musical. I Molt, molt d’espai lliure. Mentre Ferran Cremades abandona la tassa de cafè al damunt de la prestatgeria i s’atansa a l’equip de música, tot i que es desplaça només uns metres, ha deixat un buit que tan sols malda per omplir el tabaleig de la pluja en ser fuetejada a rampells pel vent. El veig regirar un calaix ple de cassets; en tria un i el fica dins la pletina; deixa que sone si fa no fa un minut i, en tornar, és como si el buit deixat adés es tornés a omplir de nou, tot resta com si no s’hagués alçat. Em fa l’efecte que la seua presència domina l’espai, l’escena, recreant una atmosfera especial, mirant d’aconseguir un espai còmode i que faça que vinga de gust. “Jo sempre treballe amb música, sobretot Bach i Mozart. La música és un element importantíssim en la meua escriptura.” Antoni Zaragozà. (Gent d’ací entrevistes. Editorial Denes. Pàgs. 27-33. Paiporta, 2003, València)

 ·Tahar Bekri

 On pourrait multiplier les exemples des auteurs qui se sont inspirés dans leurs œuvres du Monde arabe, Nerval dans Voyage en Orient, Chateaubriand dans son roman Les Abencérages où il fait revenir en Espagne l’un des descendants des Ibn Sarrâj, qui ont trouvé asile en Tunisie depuis la reconquête à la recherche de ses ancêtres. Terre aimée, terre quittée sous l’inquisition religieuse, sous la contrainte, créant une des grandes tragédies entre Arabes et Européens : les Morisques. Et c’est sur les traces de ces liens, qu’il faut aujourd’hui rétablir dans l’estime et l’appartenance à l’Histoire commune que va l’écrivain Ferran Cremades dans son roman Línia Trencada (Ligne brisée), roman enquêtant sur les rapports entre la mémoire historique et l’actualité euro-arabe. Généreuse écriture qui déjoue «les trous de mémoire» et que rejoignent amplement et courageusement les écrivains espagnols, Juan Goytisolo, Rodrigo de Zayas et bien d’autres. Ces écrivains comme d’autres en Europe, loin de l’exotisme béat et de la complaisance superficielle vont au-devant des réalités politiques hélas, basées essentiellement sur la défense des intérêts économiques ou stratégiques, font de leurs textes de vrais lieux du débat intellectuel où il est nécessaire et important de s’expliquer même avec beaucoup de passion... » Tahar Bekri. (Images réciproques à travers quels textes littéraires arabes et européens.Conférence euro-arabe pour le dialogue des cultures. Institut du Monde Arabe, Paris, 15-16 juillet 2002)

Pour la première fois en Espagne. Comme ce pays est chargé de passé, de souvenirs, d’histoire! Le sentiment que je vais à la rencontre d’un pays mythifié, de ce qui a rendu le mythe vivant : littérature, histoire, nature généreuse et tolérance légendaire. Et pour ajouter aux émotions, une autre: notre hôte, l’ami écrivain Ferran Cremades habite le quartier de Ruzafa à Valencia… Je suis heureux d’être ici et un peu déçu des couleurs de la ville. Jaune. Marron. Ocre. Point de ce blanc méditerranéen ni de ce bleu que j’espérais voir. Mais ici ce n’est pas l’Andalousie ni la Grèce! …

« Calor! Calor! C’est le premier mot espagnol que j’apprends tellement il est répété. Pura, de surcroît, est enceinte et toute cette chaleur lourde nous assomme… Avec Ferran, les discussions sont animées mais toujours amicales…. Littérature, public, politique, et je retrouve ce tempérament des gens du sud où la littérature est une passion, sujet de débats, de polémiques, de luttes, de querelles idéologiques mais heureusement tout cela reste dans l’échange amical et les règles de l’hospitalité. » Tahar Bekri. Dernières nouvelles de l’été. (Étés d’ombre et de lumières. Éditions Elyzad/ Clairefontaine. Pàgs. 61-113. Tunis, 2005)

 ·Josep Lluís Seguí

La passada setmana, encara plena de bons desitjos, de millors propòsits, i en la que vam tractar d’ofegar el més roí i retrobar allò més bo de nosaltres mateixos, em va arribar la dolorosa noticia de la mort del novel·lista, poeta i professor de Literatura, amic de sempre, Joan M. Monjo. Valencià de La Safor, nascut el 1956 i proper, per la seua obra i els seus amics literaris, a la “Generació dels 70”, era un bon lector i un escriptor d’estil senzill i poètic.

Joan M. Monjo vingué a Alcoi un dia de la passada primavera amb el també novel·lista Ferran Cremades. El retrobament entre els tres amics, col·legues, còmplices en batalles literàries, ens proporcionà les vivències més boniques que ofereix l’amistat sense embuts ni condicions. Tot just, vam anar a pegar “la volta als ponts”, vam prendre una picaeta a la Plaça De Dins, vam menjar “bajoques farcides” i vam parlar de llibres, de literatura; o més aviat de la nostra vida, en moltes ocasions coincident, entre els llibres i amb la literatura. És a dir, de l’ofici d’escriure. Ens vam fer unes fotos tots tres plegats, d’aquestes fotos que a vegades pensem que poden ser les últimes, i el comiat no va ser això, sinó una abraçada d’afecte. I, fent citació de Le Corbusier, unes paraules que explicaven la nostra amistat i el nostre rencontre aquell dia: “La clef, c’est la lumière”, féu Joan M. Monjo. A la nostra memòria queda. Josep Lluís Seguí. (Article publicat a Vilaweb Meliana, 11.01.2007)