Molts dels escenaris de la meua vida ja han estat esborrats pel temps. En realitat no sé si el que vaig viure a la meua infància fou real o inventat. No res queda de la via del tren per on passava com una bala el Bou Roig ni de les sènies que omplien de fertilitat les marjals. Amb els anys, el Gran Casino Buenos Aires, on algunes nits hi feien cau amb mags que feien demostracions d’il·lusionisme i hipnotitzadors que esborronaven la pell de la ignorància, esdevingué una Caixa d’Estalvis, una de tantes.

Un dia llunyà, després de jugar a pilota al carrer, vaig descobrir que les paraules tenien ales i que em transportaven a espais imaginaris. Sempre que escric tinc present, de manera conscient o inconscient, la figura de la meua àvia materna al balancí, la seua veu càlida, el primer i indestructible lligam amb el món de la fantasia. Jo també creia que més enllà del paisatge de tarongers del Bellreguard no existia cap món possible, però després he viscut altres vides en altres ciutats.

Com a CREMADES em sent arrelat al país natal, coneixedor dels cicles de les estacions, amant de les sembres i de les collites, amant de la música i de la feina ben feta. Com a ARLANDIS em sent en continu desplaçament, coneixedor de les fases de la lluna, amant de les paraules i les històries, atret per d’altres cultures i llengües, amb una voluntat de ferro. Hi ha moments en què tots dos estan d’acord i hores en què l’un no vol saber-ne res de l’altre.

 Potser algun dia em trobareu amagat darrere del fragment d’alguna de les meues novel·les. A l’interior d’una caserna de l’època franquista, on la innocència es tacava de sang. Assegut a les escales de la Llotja de València, en un segle en què molts viatgers europeus visitaven, entre altres meravelles, la famosa Pobla de les fembres Peccadrius. Ara obrint la porta daurada d’algun palau de l’època àrab, que aviat es poblaria d’0mbres. Ara entrant a la Plaça Rodona, on Arena i Matador tenen una cita inajornable. O a la barra d’algun bar dels carrers de Barcelona, la nit abans de viatjar a Tunísia. Potser perdut, amb la càmera de fotos a la mà, pels carrerons foscos de la medina de Fes o els socs de Tunis. O per què no? Passejant pels penya-segats de Ras Al Fartass, a la recerca de la veritat absoluta.