La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Hemos elaborado la página Ferran Cremades escritor a fuego lento. Disfrútala.

Capvespre

     Albufera de València

Lee novelas

     Novela Histórica

     Ferran Cremades

La  Pasión  de  un  Oficio

  © Ferran Cremades, 1995

  Muchos de los escenarios de mi vida ya han sido borrados por el tiempo. En realidad no sé si lo que viví en mi infancia fue real o inventado. Nada queda de la vía del tren por donde pasaba como una bala el Bou Roig ni de las norias que llenaban de fertilidad los marjales. Con los años, el Gran Casino Buenos Aires, donde algunas noches había espectáculos con magos que hacían demostraciones de ilusionismo e hipnotizadores que horrorizaban la piel de la ignorancia, se trasformó en una Caja de Ahorros, una más.

  Un día lejano, tras jugar a la pelota en la calle, descubrí que las palabras tenían alas y que me transportaban a espacios imaginarios. Siempre que escribo tengo presente, de manera consciente o inconsciente, la figura de mi abuela materna en la mecedora, su voz cálida, el primer e indestructible lazo con el mundo de la fantasía. Yo también creía que más allá del paisaje de naranjos de Bellreguard no existía ningún mundo posible, pero después he vivido otras vidas en otras ciudades.

  Como Cremades me siento arraigado al terruño, conocedor de los ciclos de las estaciones, amante de las siembras y de las cosechas, amante de la música y del trabajo bien hecho. Como Arlandis me siento en continuo desplazamiento, conocedor de las fases de la luna, amante de las palabras y las historias, atraído por otras culturas y lenguas, con una voluntad de hierro. Hay momentos en que los dos congenian y horas en que uno no quiere saber nada del otro.

  Quizá algún día me encontraréis oculto tras el fragmento de alguna de mis novelas. En el interior de un cuartel de la época franquista, donde la inocencia se manchaba de sangre. Sentado en las escaleras de la Lonja de Valencia, en un siglo en el que muchos viajeros europeos visitaban, entre otras maravillas, el famoso lupanar de la ciudad. Abriendo la puerta dorada de algún palacio de la época árabe, que pronto se poblarían de sombras. Ahora entrando en la Plaza Redonda, donde Arena y Matador tienen una cita inaplazable. En la barra de algún bar de las calles de Barcelona, la noche antes de viajar a Túnez. Quizá perdido, con la cámara de fotos en la mano, por los callejones oscuros de la medina de Fez o los zocos de Túnez. O ¿por qué no? Paseando por los acantilados de Ras Al Fartass, en busca de la verdad absoluta.

 

 

  Molts dels escenaris de la meua vida ja han estat esborrats pel temps. En realitat no sé si el que vaig viure a la meua infància fou real o inventat. No res queda de la via del tren per on passava com una bala el Bou Roig ni de les sènies que omplien de fertilitat les marjals. Amb els anys, el Gran Casino Buenos Aires, on algunes nits hi feien cau amb mags que feien demostracions d’il·lusionisme i hipnotitzadors que esborronaven la pell de la ignorància, esdevingué una Caixa d’Estalvis, una de tantes.

  Un dia llunyà, després de jugar a pilota al carrer, vaig descobrir que les paraules tenien ales i que em transportaven a espais imaginaris. Sempre que escric tinc present, de manera conscient o inconscient, la figura de la meua àvia materna al balancí, la seua veu càlida, el primer i indestructible lligam amb el món de la fantasia. Jo també creia que més enllà del paisatge de tarongers del Bellreguard no existia cap món possible, però després he viscut altres vides en altres ciutats.

  Com a CREMADES em sent arrelat al país natal, coneixedor dels cicles de les estacions, amant de les sembres i de les collites, amant de la música i de la feina ben feta. Com a ARLANDIS em sent en continu desplaçament, coneixedor de les fases de la lluna, amant de les paraules i les històries, atret per d’altres cultures i llengües, amb una voluntat de ferro. Hi ha moments en què tots dos estan d’acord i hores en què l’un no vol saber-ne res de l’altre.

  Potser algun dia em trobareu amagat darrere del fragment d’alguna de les meues novel·les. A l’interior d’una caserna de l’època franquista, on la innocència es tacava de sang. Assegut a les escales de la Llotja de València, en un segle en què molts viatgers europeus visitaven, entre altres meravelles, la famosa Pobla de les fembres Peccadrius. Ara obrint la porta daurada d’algun palau de l’època àrab, que aviat es poblaria d’0mbres. Ara entrant a la Plaça Rodona, on Arena i Matador tenen una cita inajornable. O a la barra d’algun bar dels carrers de Barcelona, la nit abans de viatjar a Tunísia. Potser perdut, amb la càmera de fotos a la mà, pels carrerons foscos de la medina de Fes o els socs de Tunis. O per què no? Passejant pels penya-segats de Ras Al Fartass, a la recerca de la veritat absoluta.

 Ambiente exterior del estudio del autor

  Beaucoup de scénarios de ma vie ont déjà été effacés par le temps. En fait, je ne sais pas si ce que j’ai vécu dans mon enfance était réel ou inventé. Il ne reste plus rien de la voie de chemin de fer traversée par le Bou Roig comme d’une balle ni des grandes roues que remplissaient les marais de fertilité. Au fil des ans, le Grand Casino Buenos Aires, où certaines nuits il y avait des spectacles avec de magiciens qui faisaient des démonstrations d’illusion et des hypnotiseurs qui horrifiaient la peau de l’ignorance, se transforma en une Caisse d’Épargne, une de plus.

  Un jour lointain, après avoir joué à la balle dans la rue, j’ai découvert que les mots avaient des ailes et qu’ils me transportaient dans des espaces imaginaires. Chaque fois que j’écris, je me souviens, consciemment ou inconsciemment, de la silhouette de ma grand-mère maternelle dans la chaise berçante, de sa voix chaleureuse, premier lien indestructible avec le monde de la fantaisie. Je pensais aussi qu’au-delà du paysage d’orangers de Bellreguard il n’y avait pas de monde possible, mais j’ai vécu plus tard dans d’autres villes.

  En tant que CREMADES, je me sens enraciné dans le pays natal, conscient des cycles des saisons, amoureux des semailles et des récoltes, amoureux de la musique et du travail bien fait. En tant qu’ARLANDIS, je me sens en perpétuel mouvement, connaissant les phases de la lune, amoureux des mots et des histoires, attiré par d’autres cultures et langues, avec une volonté de fer. Il y a des moments où les deux s’entent et des heures où l’un ne veut pas savoir rien de l’autre.

  Peut-être qu’un jour tu me trouveras caché derrière le fragment d’un de mes romans. À l’intérieur d’une caserne de l’époque franquiste, où l’innocence était tachée de sang. Assis sur les marches de la Halle de Valencia, dans un siècle au cours duquel de nombreux voyageurs européens ont visité, parmi d’autres merveilles, le célèbre bordel de la ville. En ouvrant la porte dorée d’un palais de la période arabe, que bientôt serait peuplé d’ombres. Maintenant en entrant dans la Place Ronde, où Arena et Matador ont un rendez-vous implacable. Au comptoir d’un bar dans les rues de Barcelone, la nuit avant de voyager en Tunisie. Peut-être perdu, la caméra à la main, dans les ruelles sombres de la médina de Fès ou des souks de Tunis. Ou pourquoi pas? En promenant le long des falaises de Ras Al Fartass, à la recherche de la vérité absolue.

     

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?