Taller de Literatura

 

Com podem convertir el que vivim,

el que imaginem o el que investiguem

en matèria de literatura?

 

¿Cómo podemos convertir lo que vivimos,

lo que imaginamos o lo que investigamos

en materia de literatura?

 

 

l’abecedari

És digne d’admiració que s’hagi pogut encloure

en tan  poques lletres tan gran diversitat de sons.

Per on s’ha configurat tanta varietat

i abundància de paraules, llenguatges i llengües.

Lluís VIVES.

 

 

 

TEMARI. El procés d’una narració

 

1.- L’esclat del conflicte. L’inici de cada relat marca ja un punt de partida i el to a seguir al llarg de tota la narració. Sempre s’ha de plantejar un conflicte, un enigma, un fet real que cal resoldre. Partir amb una certa tensió: sorpresa, misteri, suspens. Selecció de vuit textos INICIS DE RELATS.

 

2.- Les diferents expectatives. La tensió creada entorn al conflicte ens porta a buscar una eixida. D’aquesta manera se’ns presenten diferents perspectives. El punt de partida que marca cada una de les possibles eixides al conflicte o al plantejament inicial. Sens dubte, en el procés del relat, arribem a sentir una crida, unes veus que ens assenyalen un camí determinat.

 

3.- Temps i espai. Tots els relats, fins i tot els imaginaris, ens demanen un temps i un espai determinats. La recreació tant dels exteriors com dels interiors és molt important per a crear una època i donar vida als personatges.

 

4.- El curs dels esdeveniments. A poc a poc, bé a través de testimonis directes o de les recerques portades a cap pel mateix autor, bé a través de l’imaginari o bé a través dels documents trobats, el relat anirà avançant amb tensió. El ritme quasi sempre és el mateix: esclat d’un conflicte, punt d’arribada i possibilitat de diferents expectatives.

 

5.- Els personatges. L’autor s’ha de dissoldre en tots els seus personatges. Així, doncs, la veritat absoluta estarà feta de veritats particulars. Un món de màscares. En aquest punt llegirem el conte dels dervissos: “Els cecs i la qüestió de l’elefant”. Posarem rostres i veus als personatges. Descripció d’un personatge. Cada personatge té un to de veu i unes idees o creences que vol imposar o defensar. El personatge unidimensional i el personatge com a producte d’una trama feta de diferents fils, segons les seues diferents relacions, tant a nivell social, familiar, professional, amical, etcètera.

 

6.- El què i el com. Parlarem de la importància del diàleg en l’estil directe d’un relat. També del joc que donen les acotacions en els diàlegs. Farem exercicis de conversió de frases d’estil directe en estil indirecte i viceversa. Una cosa són els fets i una altra, ben diferent, la manera de contar-los. L’estil indirecte i els diàlegs.

 

7.- La identitat de l’autor. Cada autor té una personalitat definida per les experiències viscudes i també per les lectures i la cultura adquirida al llarg dels anys. No obstant això, moltes vegades, marcat pel pes dels personatges, ens deixa entreveure una altra identitat. Parlarem de l’autor com un ésser que viu amb intensitat el sentiment de pertànyer a un territori. I també de l’autor que, lluny de totes les fronteres, se sent com un viatger sense nord.

 

MATERIAL A UTILITZAR: En cada sessió el participant tindrà un material relacionat amb el temari i que formarà part d’un llibre de lectura.

 

TREBALL A REALITZAR PELS PARTICIPANTS: A banda dels diferents exercicis fets en cada sessió, i que comentarem i discutirem públicament, la idea originària és que cada participant escriga un relat −biogràfic, de ficció o històric− d’un parell de fulls al llarg de tot el curset.

 

 

AULA OBERTA D’ESCRIPTURA NARRATIVA

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA 2010

D'esquerra a dreta. Tercera fila: Salomé Sala, Alba Vilaplana, Anna Lis, Josep Lluís Navarro, David Balfagón, Francesc Marí. Segona fila: Manuel Moratalla, Mª Creu Altabert, Noelia A. Comino, Èncar Reig, Mª José Ruiz, Joseta. Primera fila: Merxe Guillén, Ferran Cremades.

 

Balfagón, David. EL FUGITIU

Comino, Noelia A. L’ADÉU

Guillén, Merxe. ALBERT

Joseta. ELS NÒMADES

Juárez Bourke, Alba. ABDUCCIÓ PER EXTRATERRESTRES

Marí, Francesc. ARQUEOLOGIA INDUSTRIAL

Moratalla, Manuel. L’HEROI

Navarro, Josep Lluís. UN CLAU EN TRAU UN ALTRE

Reig, Èncar. CLARA DIU

Ruiz, María José. ANIMALS DE COMPANYIA

Sala, Salomé. PERDICIÓ Homenatge a Billy Wilder (Double Indemnity)

Vilaplana, Alba. LAIA FOSCA

 

 

 

AULA OBERTA D’ESCRIPTURA NARRATIVA

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA 2011

D’esquerra a dreta. Segona fila: Àngel Berna, Ignasi Fayos, Marina Navarro, Ferran Cremades, Ana Garcia, Francesc Miró, Lourdes Cortés. Primera fila: Angélica Morales, Alba Vilaplana, Maria Valls, Ignasi Escandell, Paco González.

 

 Escandell Garcia, Ignasi. PORTA’M ALLÀ ON VAGES

Fayos Pérez, Ignasi. ELS LLENÇOLS 

García Ferre, Ana. TRES DIES AMB TETSU 

González Ramírez, Paco. T’HAN ENGANYAT, GUAPA!

Miró Rafael, Francesc. TOT SERIA DIFERENT

Morales López, Angélica. EL TOSSAL

Navarro Baquero, Marina. EIXA DONA

Romera Orrico José Miguel. EN CAURE  LA NIT

Valls Gandia, Maria . A TRENC D’ALBA 

Vilaplana Pérez, Alba. CONSCIÈNCIA INTACTA

 

 

 

 

 LECTURA

notes sobre el procés d’escriptura

 
Colina de Cap Cartago (Sidi Bou Saïd), escenario de la novela Línia Trencada

Després d’ordenar i catalogar tota la informació que els meus contactes aportaven, em lliurava a recrear mentalment tot aquell torrent de vivències i a navegar pel mar de la fantasia, com un aliment espiritual necessari per al meu cos, tot i que, francament, temia el risc de les esquerdes que, de vegades, s’obren en la superfície de la ment i que ens allunyen de la raó. Temia un acostament a un ésser més imaginari que real, perquè respirava la sensació que aquell món que aleshores habitava no era l’únic possible ni visible. Si mentre vivia totes aquelles escenes no dubtava en cap moment de l’origen de la realitat, mentre les escrivia m’aclaparava una confusió d’ombres. No només una sola vegada, sinó moltes, quan em trobava relaxat, en una posició física rutinària, havia d’abandonar la immobilitat de la ment, ja que escoltava la veu d’un estrany. ¿Potser era la meua pròpia veu? Una veu que em revelava noves situacions, noves descobertes. Una vegada estirat al llit, i mentre devorava amb avidesa una poma turca, sentia un ritme interior, com el doll d’una font, el so de la pluja o l’esclat persistent dels còdols que em dictava paraules i que m’arrossegava a metàfores impensables per a la ment d’un historiador. I llavors em preguntava si en això consistia l’art de la literatura. Era un ritme que naixia de l’interior vers l’exterior, un alè, una frase que volia escapar-se de l’objectivitat científica i nedar en la màgia de l’abstracció. Era un ritme que anava modelant tot l’estat d’inquietud que sentia en el meu interior, un ritme que ordenava el caos inicial que m’havia forçat a caminar entre una boira. Moltes escenes semblaven secretes i només les podia percebre amb la meua irracionalitat, no sabent en aquell moment si em trobava davant d’un llibre d’història perquè aquella escriptura s’assemblava més a la novel·la, feta d’una llum que podia foradar la polpa de la poma turca per convertir-se en un cuc rosegador que devorava la ment.

Anotava els noms dels llocs on anava amb la seva ubicació gràfica en la guide bleu editada per Hachette. De vegades traçava línies d'un carrer a un altre, d'una plaça a una altra o d'un barri a un altre i em sortien figures geomètriques, gairebé sempre triangles. Ja posseïa tot un dossier amb un llistat d'amics i coneguts de Salah K. Encara faltaven un parell d'hores per a la cita acordada amb Sehili. Així que tenia temps de sobra per afaitar-me i dutxar-me. I estirar-me al llit per llegir. Algunes jornades eren esgotadores. Tenia una cita darrere l’altra. Quan deixava un taxi em veia obligat a agafar-ne un altre. De vegades, amb les presses i amb la intensitat de la passió amb què vivia aquells desplaçaments, m'oblidava de posar la referència d'algun document, bé la data o bé l'hora d'alguna trobada inesperada. Potser perquè ja anava perdent els costums que tenia com a historiador, abusant de noms d'autors i cites, i anava adquirint els costums del novel·lista que converteix els documents en emocions i sentiments. Les veus dels entrevistats creaven en la ment una il·lusió de terra ferma, tot i que la mirada només descobria un abisme de cavil·lacions. Fins i tot aquelles falses interpretacions no les considerava com a mentides conscients, sinó com projeccions d’una altra realitat, més fictícia que objectiva, que havien recreat a partir del misteri de la desaparició i mort de Sálah K. El personatge social a poc a poc anava allunyant-se de la realitat fins a esdevenir un mite. Ho anotava tot −fins i tot els detalls que semblaven un producte més de la xafarderia que de l’objectivitat− perquè el teixit d’una tela no és més que la totalitat dels fils i en molts d’aquests detalls sentia la presència d’una llum que feia bategar la veritat. Un raig de llum que si bé al principi es presentava com un argument persuasiu, tot seguit, a mesura que avançava la trama amb altres investigacions, s’apagava i em quedava a les fosques. Hi havia dies en què em despertava amb la sensació que tot el que succeïa al meu entorn no era més que el producte d’un malson. Durant aquells dies, la veritable identitat de Sálah K. –i potser també la meua− era el retrat que el pintor Sehili havia fet del seu rostre, un penya-segat de roques fermes poblat pels trets de les brosses i dels matolls: l’ull dret entreobert semblava mirar al pintor que el dibuixava i l’espectador que l’esguardava mentre que l’ull esquerre estava gairebé cec com davant la resplendor d’un llamp. Els trets d’aquell rostre indicaven una confusió entre penetració i ceguesa, entre clarividència i enlluernament. Semblava voler dir alguna cosa amb la boca oberta. Sentia un so viril, potser la bullícia d’una cançó berber que removia tota aquella immobilitat de línies. Vet aquí el gest d’arrufar les celles, el nas assenyalant la línia divisòria de la raó i de l’absurd, una línia que, de vegades, desapareixia del tot per tornar a aparèixer ocultant l’horitzó. L’estructura premeditada que la ment havia perfilat de la història de Sálah K. s’anava esborrant a poc a poc i ara només depenia del moviment dels meus desplaçaments unes vegades fets a l’atzar i altres per l’obstinació de la meua voluntat. De tant en tant m’oferien algun regal: un telèfon, una adreça, una galeria d’art, la cafeteria de l’hotel on podria trobar un advocat d’estat i criminalista o, fins i tot, el nom de la dona que anava a ser la seua futura esposa. Nous personatges i nous testimonis. Anotava els noms dels llocs que visitava –carrers, places, barris− i ja posseïa tot un dossier amb un llistat d’amics i coneguts de Sálah K. Cadascun dels entrevistats tenia un gest concret, una mirada, un so de veu que el diferenciava dels altres. Aquells esguards, aquelles paraules semblaven, al principi, missatges en clau quan en realitat no eren més que el producte d’un estat de tensió inusual. Alguns dels seus amics, tres anys després,  havien oblidat no només el fet de la seua misteriosa desaparició, sinó fins i tot el seu propi passat. No obstant això, el silenci que guardaven i la mirada inquieta de qui vol acabar el més aviat possible amb la presència d’un intrús, m’insinuava que a la superfície d’aquelles memòries podrien existir galeries subterrànies per on s’estimbés el record, la qual cosa considerava com una complicitat de l’oblit.

   
PENYA-SEGAT DE RAS AL FARTASS. Escenari dels fets de la novel·la.

 Después de ordenar y catalogar toda la información que mis contactos aportaban, me entregaba a recrear mentalmente todo aquel torrente de vivencias y a navegar por el mar de la fantasía, como un alimento espiritual necesario para mi cuerpo, aunque, a decir verdad, temía el riesgo de las grietas que, a veces, se abren en la superficie de la mente y que nos alejan de la razón. Temía un acercamiento a un ser más imaginario que real, porque respiraba la sensación de que aquel mundo que entonces habitaba no era el único posible ni visible. Si mientras vivía todas aquellas escenas no dudaba en ningún momento del origen de la realidad, mientras las escribía me abrumaba una confusión de sombras. No solo una sola vez, sino muchas, cuando me encontraba relajado, en una posición física rutinaria, debía abandonar la inmovilidad de la mente, ya que escuchaba la voz de un extraño. ¿Quizá era mi propia voz? Una voz que me revelaba nuevas situaciones, nuevos descubrimientos. Una vez tendido en la cama, y mientras devoraba con avidez una manzana turca, sentía un ritmo interior, como el chorro de una fuente, el sonido de la lluvia o el estallido persistente de los cantos rodados que me dictaba palabras y que me arrastraba a metáforas impensables para la mente de un historiador. Y entonces me preguntaba si en eso consistía el arte de la literatura. Era un ritmo que nacía del interior hacia el exterior, un aliento, una frase que quería escapar de la objetividad científica y nadar en la magia de la abstracción. Era un ritmo que iba modelando todo el estado de inquietud que sentía en mi interior, un ritmo que ordenaba el caos inicial que me había forzado a caminar entre una niebla. Muchas escenas parecían secretas y solo las podía percibir con mi irracionalidad, no sabiendo en aquel momento si me encontraba ante un libro de historia porque aquella escritura se parecía más a la novela, hecha de una luz que podía agujerear la pulpa de la manzana turca para convertirse en un gusano roedor que devoraba la mente.

Anotaba los nombres de los lugares donde iba con su ubicación gráfica en la guide bleu editada por Hachette.A veces trazaba líneas de una calle a otra, de una plaza a otra o de un barrio a otro y me salían figuras geométricas, casi siempre triángulos. Ya poseía todo un dossier con un listado de amigos y conocidos de Sálah K. Aún faltaban un par de horas para la cita acordada con Sehili. Así que tenía tiempo de sobra para afeitarme y ducharme. Y echarme en la cama para leer. Algunas jornadas eran agotadoras. Tenía una cita tras otra. Cuando dejaba un taxi me veía obligado a coger otro. A veces, con las prisas y con la intensidad de la pasión con que vivía aquellos desplazamientos, me olvidaba de poner la referencia de algún documento, bien la fecha o bien la hora de algún encuentro inesperado. Quizá porque ya iba perdiendo las costumbres que tenía como historiador, abusando de nombres de autores y citas, e iba adquiriendo las costumbres del novelista que convierte los documentos en emociones y sentimientos. Las voces de los entrevistados creaban en la mente una ilusión del suelo firme, a pesar de que la mirada nada más descubría un abismo de cavilaciones. Incluso aquellas falsas interpretaciones no las consideraba como mentiras conscientes, sino como proyecciones de otra realidad, más ficticia que objetiva, que habían recreado a partir del misterio de la desaparición y muerte de Sálah K. El personaje social poco a poco iba alejándose de la realidad hasta convertirse en un mito. Lo anotaba todo –incluso los detalles que parecían un producto más del chismorreo que de la objetividad− porque el tejido de una tela no es más que la totalidad de los hilos y en muchos de estos detalles sentía la presencia de una luz que hacía latir la verdad. Un rayo de luz que si bien en un principio se presentaba como un argumento persuasivo, acto seguido, a medida que avanzaba la trama con otras investigaciones, se apagaba y me quedaba a las oscuras. Había días en que me despertaba con la sensación que todo lo que sucedía a mi entorno no era más que el producto de una pesadilla. Durante aquellos días, la verdadera identidad de Sálah K. –y quizá también la mía− era el retrato que el pintor Sehili había hecho de su rostro, un acantilado de rocas firmes poblado por los trazos de las brozas y de los matorrales: el ojo derecho entreabierto parecía mirar al pintor que lo dibujaba y al espectador que lo miraba mientras que el ojo izquierdo estaba casi ciego como delante del resplandor de un rayo. Los trazos de aquel rostro indicaban una confusión entre penetración y ceguera, entre clarividencia y deslumbramiento. Parecía querer decir algo con la boca abierta. Sentía un sonido viril, quizá el bullicio de una canción bereber que removía toda aquella inmovilidad de líneas. He ahí el gesto de fruncir las cejas, la nariz señalando la línea divisoria de la razón y del absurdo, una línea que, a veces, desaparecía del todo para volver a aparecer ocultando el horizonte. La estructura premeditada que la mente había perfilado de la historia de Sálah K. iba borrándose poco a poco y ahora nada más dependía del movimiento de mis desplazamientos unas veces hechos al azar y otras por la obstinación de mi voluntad. De vez en cuando me ofrecían algún regalo: un teléfono, una dirección, una galería de arte, la cafetería del hotel donde podría encontrar un abogado de estado y criminalista o, incluso, el nombre de la mujer que iba a ser su futura esposa. Nuevos personajes y nuevos testigos. Anotaba los nombres de los lugares que visitaba –calles, plazas, barrios− y ya poseía todo un dossier con un listado de amigos y conocidos de Sálah K. Cada uno de los entrevistados tenía un gesto concreto, una mirada, un sonido de voz que le diferenciaba de los demás. Aquellas miradas, aquellas palabras parecían, al principio, mensajes en clave cuando en realidad no eran más que el producto de un estado de tensión inusual. Algunos de sus amigos, tres años después,  habían olvidado no solo el hecho de su misteriosa desaparición, sino incluso su propio pasado. No obstante, el silencio que guardaban y la mirada inquieta de quien quiere acabar lo más pronto posible con la presencia de un intruso, me insinuaba que en la superficie de aquellas memorias podrían existir galerías subterráneas por donde se despeñase el recuerdo, lo cual consideraba como una complicidad del olvido.

 

 

 

 

JOAN BROSSA
l'eina i la feina

 
Foto: www.vilanova.cat

 

 El tren Ràpid València/Barcelona arribà amb un retard de dues hores. 
A l’endemà, l’ascensor, lentament i fent grinyols, semblava voler dur-nos al cel, però s’aturà a l’àtic. Estudi Brossa. 

Més que amb una entrevista, ens agradaria apropar-nos a la seua obra i a la seua vida amb una conversa. De vegades, però, l’entrevista és l’única via de trencar el gel. Després ja vindrà la conversa.
El poeta expressa amb un gest sincer el seu acord. Fins i tot, la casete ho enregistrà:

−D’acord.

Quan entrem a l’estudi d’un pintor, al laboratori d’un fotògraf, al taller d’un escultor, sentim una emoció especial. A les parets, a la pols dels llibres, als marbres rossegats pels àcids, als marcs trencats i bruts de colors, al fang sec i oblidat, fet un terrós, hi descobrim la vida amb tota la seua manifestació. El procés de les coses. Què representa per al poeta aquest taller? Amb tot aquest desordre que contemplem, es poden ordenar les formes?

−No és un desordre. En tot això que vosaltres veieu hi ha un ordre, perquè, si no, no tindria sentit. Tot està ordenat a la seua manera. A la vida tot és transitori i, per tant, no m’agrada tenir les coses en una disposició definitiva. El meu estudi reflecteix aquest estat. 

La foto del seu estudi amb el balancí i amb una mar de diaris com a terra és un poema visual que ha aparegut pertot arreu els mitjans de comunicació i que ens agrada molt. Aquest munt de diaris, formen part d’una col·lecció, són elements de treball o una estora per evitar el fred?

−El diari hauria de ser un vehicle de comunicació, però passa que no sabem fins a quin punt ho és. Com la política, penso que hauria de ser l’ordenació de la realitat. I tampoc no és així. Recorde aquell que deia que la paraula era donada a l’home per expressar el pensament. Però sembla que actualment la paraula és donada a l’home per dissimular el pensament. I això es pot aplicar a la premsa. Hi ha molta manipulació, molts interessos creats.

La data de naixença de Joan Brossa és tot un poema de nombres. 19.01.1919. Quina aportació literària té el nombre? El poeta juga a creure en els nombres, a viure amb l’atzar?

−Com deia abans, a la vida tot és provisional. La persona que no se sent en un estat transitori em sembla menyspreable. Jo no sóc religiós. En canvi, m’interessa l’inconegut. M’apassiona. M’interessa tot allò que serveix per a investigar l’inconegut. Aquestes ciències com la numerologia o la màgia i d’altres, amaguen una veritat psicològica evident. Però, clar, tampoc no s’han de prendre al peu de la lletra. Per exemple, tinc certa simpatia pel número 9, pel 7. Són aquelles coses que no saps per què. Potser és la manifestació d’un sentiment atàvic. Jo sent una gran atracció per l’inconegut. Sobretot l’inconegut no institucionalitzat. Aquests temes moltes vegades són bona matèria de treball. Donen idees i obren camins. Ser tradicional, en el bon sentit de la paraula, no vol dir repetir la tradició sinó continuar-la. Si la repeteixes en fas un clixé.

Quan li preguntem:

−Per quines teories s’ha interessat al llarg de la seua obra?

De sobte ens manifesta:

−Sempre he estat més atret per la pràctica que per les teories. La pràctica va al davant. Hi ha dues menes d’homes: els qui fan les coses i els qui en parlen. Jo sóc dels primers. Sempre he estat molt treballador. Encara que reconec que el treball no determina la qualitat d’una obra artística. M’interessa la manera de trencar el clixé de la rutina. Ja n’he parlat abans. Victor Hugo diu que la Història de l’Art és una escala. I en aquesta escala sempre hi ha un esglaó més per pujar. Qui es pensa que ha arribat dalt de tot s’equivoca. Ve un altre i encara troba un esglaó més amunt. Quan Brahms composava les seues simfonies considerava que eren l’apoteosi d’una etapa. I ho eren en cert sentit. Però després va venir Mahler...

Hi ha un vers de Joan Brossa que diu “Naixença i mort són fulles que m’has dut”. Escriure és el cercle que contemporitza o eternitza aquest pas efímer –transitori deia abans el poeta− que és el viure? Quina és la victòria de la poesia: el coneixement, el temps, la lluita?

−Entenc l’art en general –i la poesia, és clar, també− com una forma de coneixement. Diferent al de la ciència. Un poeta no és un filòsof ni un científic. En canvi, aporta intuïcions que completen el pensament dels filòsofs. El poeta és més intuïtiu. La poesia hauria de ser el reflex emocional del pensament. Ara, de definicions de poesia, n’hi ha moltes. Sobretot, la més graciosa és aquella que diu: “La poesia és fer de la prosa una altra cosa”. El pensador i el poeta només tenen en comú que donen una visió del món. 

Si establim un enllaç amb el que acaba de dir, manifestem la nostra impressió de veure molta prosa a la seua poètica.

−És clar. La meua poètica abraça molts camps. Comença amb una gran preocupació pel llenguatge en tots els seus registres. Després, vaig comprendre l’artifici i la quantitat de perruca que comporta limitar-te a repetir la tradició. I aleshores vaig reduir el fet poètic a l’essencial. Busco de fer una poesia que comenci allà on acaba la retòrica. L’espectacularitat de la poesia retòrica no deixa pas a l’essencial. Aquí és on molta gent ho confon amb la prosa. Però no és així. Només es tracta d’un desplaçament.

En un poema visual de Joan Brossa hi ha dues circumferències. En una d’elles hi ha un fragment traçat amb guionets intermitents. Tot l’altre paisatge és una línia contínua. Al recull Cent per tant i en el poema No és prosa, llegim: “Trobareu el got al lloc de sempre”. I en el poema/poma o en la poma/poema –se’n recorda?− podem llegir: “El ganivet té el mànec de fusta.” Per què no és prosa perquè és Brossa? Per altra banda, he llegit en un text de Maria Lluïsa Borràs, la seua crítica a la novel·la. Aquesta interpretació és una crítica a la novel·la lineal, a la producció catalana actual o a la novella en general?

−Valéry deia que no volia fer novel·la perquè era incapaç d’escriure: “Senyora Marquesa, el dinar està servit”. Trobo que la novel·la és un gènere d’un altre temps. Un gènere mestís que inclou un aiguabarreig de vivències. Tothom és capaç de fer una novel·la. I no tothom és capaç d’escriure un llibre de poemes o una obra de teatre. Em sembla que era Stendhal qui deia: “No m’ensenyeu la primera novel·la. Ensenyeu-me la tercera per saber si l’autor és novel·lista o no”. Vull dir que la novel·la és un gènere d’una altra època, en el sentit d’aquesta tendència a l’allargada excessiva, de farrigo-farrago de paraules, de retòrica. Crec que les arts més característiques del nostre temps són les arts de síntesi com és la poesia i el teatre. La poesia essencialista que faig es distancia del sistema narratiu a l’ús pel fet que hi ha una sèrie de formes de fixació que no són habituals. Per exemple, la descripció d’una cosa, destacant els punts que la gent té menys en compte. O agafant el tema i despullant-lo del seu context. O fent servir el llenguatge administratiu per relacionar-se amb la pròpia experiència. Hi ha un seguit de recerques de tipus plàstic i mental que no trobes a la narrativa corrent i que m’han portat a la poesia visual. Alguns dels meus poemes que estan situats al límit de la literatura són descripcions molt precises d’objectes. D’aquí a l’objecte hi ha un pas coherent, oi?

I neix una nova inquietud. Una pregunta que ja surava en l’aire. Quan veig i mire els poemes visuals de Joan Brossa –em confessa el fotògraf- tinc la impressió que els objectes ixen pels ulls del poeta com per art d’encantament. Els seus ulls són aixetes de visions. Mai, però, no m’imagine com hi entren. Com es pot pensar amb objectes el propi pensament? Com por iniciar-se el lector amb aquest nou codi poètic que és el llenguatge visual?

−Iniciar el lector no és un problema meu. És un problema de les escoles. Degut a aquesta forma de treballar meua, d’anar evolucionant dintre d’una línia, m’he adonat que amb objectes també es poden fer metàfores. El que realment passa és que has de tenir un món poètic suficientment sòlid perquè puguis prescindir del codi literari i assajar altres tipus de manifestacions. Hi ha molts poetes, la majoria, que si els treus del codi literari es queden despullats amb una mà davant i l’altra darrera. Perquè, de fet, les paraules porten una càrrega que, per poc bé que les manegis, sempre te’n surts. Ara, quan assages un material diferent, has de saber el que vols dir i tenir una sensibilitat que funcioni. Treballes al buit. Una de les coses que he notat quant als escriptors nostres és el mal gust en el terreny de la plàstica.

De sobte s’apropa i agafa el quadern del Dossier que encara portem a la mà. 

−M’agrada el disseny de la coberta. Veus, per exemple –i encercla amb les dues mans el mot IXI- en aquest signe hi veig els dos elements (II). I aquests estan lligats per una X. Això ja ens porta a una cosmogonia. A més de que siguin lletres, a més del contingut semàntic, té una forma, com si dues persones es donessin les mans així –i ara creua els braços. Així.

Tot seguit som conscients de què la coberta del quadern, que segurament havia comprat en algun viatge a París, acabava de convertir-se en un poema de Joan Brossa. Li diem que ens recordava un poema seu molt semblant.

−Potser –ens replica però ell prossegueix−. I de passada l’X és un interrogant. L’espia X. Això ja suposa una altra derivació. Totes les coses estan carregades de sentit. Hem de saber mirar. Cal saber mirar. 
Una vegada més ens emocionem davant la creació directa d’aquest poema.

−Aquests dies passats tot llegint i mirant els poemes de Joan Brossa ens trobàvem més a prop d’Orient que d’Occident. A la seua obra veiem el cel ple de catifes voladores, els carrers plens de llanternes màgiques, les cases plenes d’ombres xineses. Cap on va Occident?

Abans de respondre aconsellà al fotògraf que no es mogués. Podia perillar tot aquell ordre inimaginable que surava pertot arreu. Una cambra on només pot respirar el poeta. Tres persones ja som el caos. 

−És una qüestió molt complexa. Hi ha qui diu que Orient és la ment i que l’Occident és el cos. En una persona ideal Orient seria el cap i Occident seria la resta. La prova és que les pràctiques religioses les porten més lluny que no pas nosaltres. Orient és meditació, ment. Les religions occidentals són un succedani, una cataplasma. El catolicisme em sembla una caricatura, una religió bancària amb política i burocràcia. Com queda l’esperit evangèlic? Si fos veritat que les creus fan fugir els vampirs, del Vaticà només en quedarien les quatre parets.

Girem la casete d’una hora de durada i aprofitem el silenci que regna més enllà del clic de la càmera fotogràfica per manifestar-li que trobem la seua poètica més a prop del flamenc que no pas de la sardana. Hi hagué una remor de somriures.

−Està bé, això. Ho trobo molt bé. Et contesto que, lamentant-ho molt, veig que és veritat. M’identifico més amb un ballador de flamenc, que no pas amb un burgés que balla sardanes. Sobretot si acaba de sortir de missa de 12. També és trist de veure un ballador de flamenc fent el ridícul en una boîte de Lloret de Mar. Allò no té res a veure amb l’original.

Tot seguit li demanem quin ha estat el procés de la seua poesia experimental davant l’ordinador electrònic i la computadora. És una manera d’apropar-se al món del futur, de viure en la seua pròpia època? El poema proveta és una mirada nova al llenguatge? El text La Cultura en Present és tot un manifest per a la nova generació?

Per altra banda li comuniquem que a València hi ha gent jove que segueix aquesta mateixa inquietud amb assaigs força interessants. Quin consell o, si aquesta paraula no li agrada, quina salutació els faria?

−De tot això hauríem de parlar llargament. L’experiència que he fet amb ordinador ha estat només, ja ho he explicat moltes vegades, en el segon llibre de sextines, ja editat. La sextina es una forma molt rígida. En un llibre de sonets hi ha un pas d’un sonet a l’altre. En canvi la sextina es tanca en ella mateixa. Llavors per donar una mica de varietat al llibre se’m va ocórrer de fer-ne una de mecànica. I ho vaig fer pensant més en el llibre que en el resultat del poema. M’interessava el resultat, però tenint com a finalitat el llibre. Aquests procediments mecànics són útils en el sentit de facilitar la feina. Però és evident que hi ha d’haver l’home que dirigeixi la màquina. L’eina sola pel seu compte no fa res. Una eina pot ser molt important però darrera seu hi ha d’haver l’arquitecte que la faci funcionar. Almenys per ara. La poesia contemporània catalana és avorrida. Es mou dins un cercle tancat, amb estils d’altres èpoques. El poeta ha de renovar-se. Però que la renovació passi per les idees i no es quedi en els cabells i el vestit. Sense deixar de ser poeta, cal que empri altres mitjans que la societat li posa a mà. I que gairebé representen un repte. Repeteixo que l’inconegut m’atreu sempre en qualsevol terreny. El poeta, realment conscient de la seua posició, no ha de rebutjar aquests elements, sinó que els ha de saber aprofitar. Ha de donar un nou contingut ètic a una sèrie de tècniques que la societat només fa servir en sentit pràctic. Crec que d’aquesta manera la gent s’interessaria més per la poesia. Dóna una ullada als llibres de poemes que es publiquen i et moriràs d’avorriment. Tots són iguals. És com si ara, en l’època dels avions, et fessin anar amb una tartana. Un creador, que tingui ganes de treballar i d’aportar alguna cosa, sembla que ha de voler passar per totes les experiències. No es pot tancar en el passat. Aquest és el meu consell als poetes joves. Que no es tanquin en el passat. Que tinguin les antenes el més afinades possible. Estan aquí. Ara. Jo sempre he dit que no sóc avantguardista. Jo sóc del meu temps. El que faran l’any 2000 no ho sé.

El seu esguard recorre el silenci del seu estudi. Potser per respirar una estona. 

−Els acadèmics utilitzen el classicisme per frenar el procés de la història. Tenen mentalitat d’enterramorts.

Ens parla també de la cultura oficial i de la cultura real.

−Això ja passava al franquisme i encara continua. La cultura oficial tracta de devaluar la cultura real. I la cultura oficial de torn és el noucentisme. Miren el passat i això també succeeix en la política que segueix el dictat de l’oficialitat. Si jo et foto llum a tu, fotré ombra al de darrera. A la cultura oficial hi ha molt de res. Sacralitzen tòpics, creen mites que, de fet, no corresponen a la realitat cultural del país. Si la poesia no encerta a trobar una línia alternativa al noucentisme, quedarà arraconada i reduïda a una puta i pura masturbació llibresca. La situació també té un altre nom. Crisi d’imaginació.

En un gest que demostra tant d’expectació com de curiositat apropem el mecanisme de la veu a la boca de Joan Brossa. No volem que es perda cap vocal. Ni tan sols el so de la seua respiració. De sobte el poeta s’esglaia.

−No toquis el balancí sinó tot això caurà a terra.

El fotògraf parla d’anar a prendre un cafè. Però encara queden algunes qüestions pendents. Ens sorprèn la presència del mar a l’obra de Joan Brossa. El mar físic i el mar mitològic. 

−T’he de confessar que sóc de muntanya i no de mar. El mar és un element que més aviat em pertorba. Així com passejar pel bosc és un sedant, anar a la platja em desequilibra.

No obstant això, a la seua obra trobem l’element aigua. No ho recordem molt bé, però hi ha un poema que diu “L’aigua del gerro és el mar”.

−L’element aigua per a mi no és el mar. És l’element bàsic. L’aigua, la roca, l’arbre. Són elements que surten molt en la meua poesia com elements vitals. Com el foc, la terra i l’aire. Els quatre elements bàsics. Sempre que parlo de l’aigua parlo en aquest sentit cosmogònic. Al mar l’aigua es converteix en un espectacle.

En realitat el vers al qual ens referíem deia –ho hi comprovàrem després−: “El mar és un no res dins una gerra...”

L’obra de Joan Brossa pertany a una tradició mediterrània. La poesia de la vida, dels cossos i els objectes quotidians que ens envolten davant el poder i els misteris obscurantistes de la tradició i de la religió. Li demanem que, per favor, ens parle d’aquesta “bellesa agafada a les coses”. 

−Crec que per al poeta autèntic –i no el poeta de diumenge a la tarda, que n’hi ha molts− és un senyor... Per dir-ho d’una manera més directa. No es tracta de fer poemes, sinó de ser poeta. Aquests poetes que es passen la vida esbravant-se contra la societat de consum, contra els desavantatges de la vida moderna, i després s’encadenen en una oficina o acaben d’executius... no els entenc. Viuen una contradicció banal. Són versaires. La poesia, com la religió, és una manera d’entendre la vida, de conviure amb les coses, no precisament fer versos. La religió, entesa com una forma d’acostar-se al món hi serà sempre. Els que estan condemnats són els dogmes. Per comprendre millor el valor de la religió haurien de desaparèixer totes les Esglésies.

Joan Brossa ens parla més de la vocació del poeta que de l’ofici. Quina és la diferència?

−La poesia és d’aquelles coses que s’aprenen, però que no s’ensenyen. A tu et poden ensenyar a fer bona lletra, però... L’eina de la literatura o l’eina de la plàstica és una cosa que l’has de conservar i l’has de vetllar precisament per poder afinar el tret, el que vols dir, perquè cal fer-ho de la millor manera possible. Aleshores necessites una eina ben esmolada. Aquesta eina, en aquest cas, és el llenguatge literari. O, en la poesia visual, un vocabulari nou. Valoro la tècnica en aquest sentit. 

Abans de tancar la porta, el fotògraf li demana per què aquesta obsessió per l’A. 

−L’A és l’alfa, la porta de l’alfabet, l’entrada a la literatura, el principi de l’expressió literària. A més, té una forma molt interessant. I una cosa que vaig descobrir, que demostra unes arrels profundes. Si agafes una A i la gires a l’inrevés, hi veus un cap de bou. I el bou ha tingut una gran representació a totes les grans civilitzacions.

Ja a l’interior de l’ascensor li preguntem:

−Si realment no hagueres conegut un bon dia el mag Frègoli, te l’hauries inventat? Realment és necessari un Frègoli per a cada poeta?

Però tot seguit ens replica:

−No. Frègoli m’agrada pel que té d’insòlit, de sorprenent. Crec que cadascú ha de trobar el seus símbols. Com quan passa una dona i un home en queda enamorat. El seu veí s’enamorarà d’una altra. Esquil, el poeta de les tragèdies gregues, ja deia que hi ha una veritat, però que aquesta veritat es desplaça. La veritat de l’home és trobar l’equilibri. Tothom té la seua manera de fer-ho. Per exemple, si tens gana, equilibrar-te vol dir que mengis. En certa manera. I si tens set, has de beure. Ara si has d’equilibrar un home que té gana donant-li una cervesa, doncs no pot ser. Saber el que cal a cada moment. En això rau el quid de la saviesa. No és tan fàcil. 

L’aire del carrer és fred i banya les màscares dels capricorns. És hivern i ens posem a recer al 18 d’Octubre. Joan Brossa ha acceptat la nostra invitació a dinar. Nosaltres, més que encantats. 18 d’Octubre no és cap data especial. És senzillament el nom d’un restaurant. Sons de copes i vi blanc que s’aboca amb el desig de la recreació i de les paraules festives. En un moment del dinar aparegué el seu barber.

−És un amic meu. Talla els cabells d’una manera prodigiosa. Només te’ls mira, agafa les tisores i pam! Els cabells ja pinten bé.

Després dels cafès i licors deixàrem Joan Brossa a l’ascensor que, lentament i fent grinyols, semblava posar ales al seu cos.

Abans d’agafar el taxi que ens portaria a l’estació de Sants, el fotògraf assenyalà algú a la vorera d’enfront. Aquell és Joan Brossa, em digué. Vaig aixecar el cap per fixar la mirada sobre aquell vianant. Té una retirada a Joan Brossa, li vaig replicar posseït pel dubte. No, no. És Joan Brossa, afirmà de manera categòrica alhora que es disposava a fer-li una foto.

Tots dos assistíem a un espectacle del mag Leopold Frègoli.

(Text publicat a la revista CULTURA. València, Juny 1989)