josep mir
LA MÀSCARA I EL VENTRÍLOC
Josep Mir
Ficció i realitat en la rebel·lió narrativa.
El cas Coll de Serps.
“Partim de la famosa frase de Nietzsche segons la qual «no hi ha fets, sols interpretacions». Cal recordar que en el context en què l’escriu (un apunt de 1886-1987), Nietzsche afegeix que «açò ja és una interpretació (Auslegung)».
Gianni Vattimo
“Qui em parla? Qui construeix aquest discurs que
Balla als núvols d’aquesta cambra que s’enfonsa?
Et conec, amic. Sé on t’amagues, drac de flama.
Ets tu, o sóc jo el qui parla? Us done la paraula,
Fruites de l’hivern, o sou vosaltres qui me la doneu?
Quan em pense em negue: flama i cera.”
Joan Navarro
“La palabra, el logos, es lo universal, lo que expresa la comunidad en lo humano. Y el poeta usa la palabra, no en su forma universal, sino para revelar algo que solamente en él ocurre, en el último fondo de lo universal, que, incluso para Aristóteles, es irracional. Y eso es lo verdaderamente grave. Pues si la palabra es por esencia universal y el poeta la emplea irracionalmente, quiere decir que no hay una comunidad humana no racional, o quiere decir que el poeta está, en tanto que poeta, fuera y al margen de toda comunidad; que la poesia situada dentro de lo inefable, no lo transciende nunca: que hay tantos lenguajes como poetas…
María Zambrano
PREÀMBUL
Inculpatio
Per què recuperar una novel·la que ja no es reedita i el lector empaitat per la immediatesa i encalçat per l’actualitat ja no recorda? Però per què ja no la recorda ningú? Realment, encara té sentit la vida casernària de la lleva? Encara tenen atractiu les peroracions íntimes d’un subjecte que creu en conjunts socials tan dubtosos com els de generació o poble? Encara ens poden seduir estèticament les alambinades estructures narratives, laberíntiques i embullades, on la lectura esdevé un esforç constant que posa en dubte la intel·ligència racional i emocional del lector? Encara ens podem indignar amb les representacions de l’opressió, de la repressió, de la domesticació i de l’ensinistrament, de la misèria moral d’aquell qui fuig i es contempla insatisfet en la pròpia covardia? Encara podem plantejar l’absolut com a experiència existencial, vital o estètica, o, àdhuc, com a sentit? O, per resumir-ho tot en un demanat, encara té sentit el retorn constant al mite i als orígens, cosa a la qual la contradicció implícita a les tragèdies ens faculta i ens impel·leix?
Encara n’hi haurien més, de demanats —de cap altra cosa no n’estaríem tan ben servits—, però en reportem només un altre, ja que no podem deixar de preguntar-nos si encara hi ha algú que puga tenir interès per les cuites d’un temps periclitat? Si algú ens preguntàs per què fem aquesta analepsi vital de tan gran abast, pot provar a respondre’ls ell mateix, qualssevol d’aquests demanats que hem suggerit, els quals, mutatis mutandis, són els mateixos que el juny de 1978 —en què datàrem la compra del nostre exemplar— ja ens assaltaven en la lectura de Coll de Serps.
I, malgrat tot, han passat els anys i els planys, com passen les mones i els porrats. Tanmateix recordem que ens rebel·làvem —si aquest plural té sentit— perquè no volíem integrar-nos-hi. Voluntàriament ens automarginàvem de tantes coses. Recordem, com tan bé ens fa reviure ara mateix la novel·la de Ferran Cremades —quanta ironia en defugir el realisme!—, que no era un pathos moral sinó vital, la rebel·lia. No volíem ser com…, ni fer com… ni semblar com… Però, si restar engolits pel catre casernari, tot llepant-nos-hi les ferides que causa la impotència, com un gos espaordit, no és també una tragèdia, doncs, en tinguérem experiència.
El món ha canviat. O no ha canviat tant, tanmateix. Aleshores volíem la nostra. Ara la gent s’indigna. Ara reclamen la part del món que els pertoca, i els en pertoca perquè l’han pagada. Aleshores el jovent que érem encara no havia pagat res, però ens hi prenien la vida. Ara la gent s’enutja perquè la ignoren i la trauen de l’àpat del senyor, i vol que la hi integren, com si la societat no fos el mecanisme mateix de l’exclusió. Coll de Serps comença amb una carnestoltada casernària on la soldadesca se’n fot del general, de l’anyell de Déu, de la pròpia misèria sexual, vital, social i política. Sí, però des de l’obscur i infaust cau de la llitera, des de la derrota íntima que es contempla a si mateixa en l’entreson de la desfeta. Nogensmenys, passades les mones i els porrats un hom mateix acaba descobrint i potser acceptant la pròpia condició.
Exculpatio
Evidentment, també hi hauria d’haver una raó i una condició acadèmica. Si hem triat la novel·la Coll de Serps, de Ferran Cremades i Arlandis, és perquè hem copsat el buit que deixa la producció literària valenciana en català dels darrers quaranta anys en la llicenciatura de Filologia Catalana de la Universitat de València. Durant els cinc anys de formació reglada de la llicenciatura a què ens hi hem sotmès l’aportació literària valenciana, en les condicions que aquesta s’haja produït, al flux general de la literatura catalana contemporània i actual ha estat gairebé ignorada tret potser de les figures canòniques de Fuster i d’Estellés. I, si més no, un fet hauria de fer que ens admiréssem: la dècada dels setanta suposa —tret d’alguna singular però escadussera aportació en dècades anteriors— la resurrecció entre valencians, des de la remotíssima publicació de Tirant lo Blanc, del gènere novel·lístic. El fet que els valencians estiguéssem narrativament eixorcs i erms durant gairebé cinc-cents anys i que de sobte algú, per exemple i entre altres, en un rampell impensat fos capaç de produir dues-centes pàgines d’un récit atapeït, exuberant i prolix, és cas d’admirar.
I, tanmateix, ningú no s’admira. Per què? Moltes hauran de ser les raons de tot plegat, i d’algunes en tractarem d’esbrinar en aquest treball. No serà tant, però, el perquè del silenci històric, sinó el del silenci actual dels qui haurien de parlar, allò que ens inquiete. El primer podria explicar-lo les dificultats de la supervivència de la llengua catalana a terres valencianes. El segon, però, no té justificació possible.
D’acord, hi ha el cànon; hi ha també les jerarquies culturals; hi ha la indústria editorial; hi ha la marginalitat regional literària; hi ha l’anèmia cultural i nacional dels valencians; hi ha la sorda i constant repressió de poca intensitat —o de no tan poca!— que anihila la literatura catalana local; hi ha els moviments, els corrents, les tendències i les modes; hi ha fins i tot l’etcètera. Sí, però acadèmicament ni l’etcètera no hauria de justificar res. En la humilíssima voluntat i capacitat que ens anima, el saber acadèmic és el lloc on cal rebel·lar-se contra aquest estat de coses. Així doncs, dedicar les nostres hores a llegir intuïtivament, reflexivament i analíticament Coll de Serps i posar per escrit les lectures possibles, és la nostra manera de reivindicar l’atenció que nosaltres mateixos ens devem a nosaltres mateixos.
Històries convergents
La recepció que ha tingut Coll de Serps durant el segle XX mostra l’absència d’unanimitat entre els crítics i palesa els diferents a priori des dels quals partia cadascun d’ells. No sols no hi trobem coincidències, sinó que, a més a més, cada crític des de la seua posició expressa obertament la seua perplexitat i la seua indeterminació a l’hora d’elaborar un discurs integrat i consistent que abastàs la complexitat i la diferència que la narrativa de Cremades i Arlandis aportava al panorama de la narrativa catalana. El problema, doncs, que enfrontava la crítica no era menor. A parer nostre, Coll de Serps posava en greus dificultats els diferents esquemes i conceptes recurrents que feien servir les diferents estratègies crítiques en diferents moments. Així, tant els hereus de la tradició realista i naturalista del dinou, per una banda, reelaborada per l’existencialisme i el marxisme, que veia en la narrativa una eina ideològica d’intervenció en el conflicte social i polític mitjançant una actualització constant dels paradigmes dels grans relats històrics, com l’estructuralisme, per una altra, si més analíticosintàctic o si
10
més semanticista o semiològic, que aspirava a realitzar la racionalització del text tot aïllant la narrativitat de la contingència social i política mitjançant unes premisses indiscutibles i indiscutides —axiomàtiques—, les quals, malgrat la seua aparença, fixaven, però, un concepte de temporalitat coincident amb el dels grans relats historicistes.
Ens centrarem, doncs, en la proposta narratològica, ja que es produeix i és assimilada poc més o menys durant la dècada dels setanta, coetània del procés de formació i elaboració de l’autor i del text de Coll de Serps. La narratologia suposa un gran esforç per dotar l’anàlisi dels textos narratius d’unes eines abstractes i universals: formals, les quals tinguessen la capacitat d’investigar la modernitat narrativa en el seu periple des del realisme del dinou fins a les successives subversions de la primera meitat del segle XX. Dues propostes, doncs, fonamenten l’arquitectura narratològica, per una banda, la condició radicalment lingüística del text narratiu, per una altra, la seua condició indefugible de durabilitat, la seua temporalitat intrínseca, car l’escriptura narrativa és una pràctica en el temps que manipula el temps.
La primera premissa simplement cal constatar-la, ja que en el nostre cas no ens plantejarà més problemes que els propis de la seua consideració i integració en la nostra anàlisi. La matèria prima del text és el llenguatge, i aquest, malgrat la transformació que suposa el seu ascens a l’ordre literari, continua essent bàsicament un ús del llenguatge natural, tot i que aquest ús implique la seua modificació en llenguatge literari. Pel que ens interessa ara i en la conceptualització que en fa la narratologia, una narració és un relat que algú —una veu narrativa— diu. Això ens situa en els àmbits lingüístics i comunicacionals d’un emissor, sense més problemes. Cal assignar, doncs, una funció narrativa a un agent de l’enunciació, el qual, al seu torn, en satisfer la funció enunciativa, pot transmetre-la a unes altres veus que la seua mateixa narració pot generar, si la complexitat del text així ho exigeix. Aleshores comptem amb un primer narrador extern a la narració i responsable de l’enunciació del relat que assumeix la direcció del discurs, el qual alhora, ja dins del narrat, podrà introduir tantes d’altres veus com calguen per a conformar el relat.
La segona premissa, que implica la temporalitat, és més complexa. Per una part, des del relat estant, el discurs, com a matèria lingüística que n’és, es realitza en el temps. Dir un enunciat té un cost en temps determinat, el qual ve exigit per l’estructura mateixa del llenguatge. Això, però, en el nostre
11
cas no és problemàtic perquè aqueixa exigència, en ser assumida per la nostra novel·la, és condició indefugible de la lectura de Coll de Serps. Allò que resulta conflictiu, tanmateix, per a la comprensió de la nostra novel·la és l’altra dimensió temporal implícita de la narrativitat com ara la relació entre els diferents temps immaterials de la narració. Per una part tenim el temps del relat, és a dir, el temps lingüístics (verbals) dels enunciats que permeten avançar o retrocedir en l’exposició de la història narrada. Per una altra part, i en conflicte, tenim la presència axiomàtica del temps de la història, el qual per definició es considera un temps lineal i progressiu que encadena la successió dels esdeveniments, és a dir, un temps que podríem il·lustrar amb la forma d’un vector amb un origen, una direcció i un termini. El problema, però, no es troba tant en les diferents progressions temporals, del discurs, del relat i de la història, sinó en la condició peremptòria i absoluta del temps de la història i la seua consideració com a trivial i natural. No és ací el lloc per a fer un recorregut per les diferents concepcions de la temporalitat: ultrapassaria les nostres capacitats actuals i l’espai i l’objectiu d’aquest escrit. Considerem simplement ara, per a satisfer les nostres finalitats, que el temps de la història que la narratologia axiomatitza no és necessàriament l’única concepció possible i correspon al paradigma d’un període històric concret i determinat: el del desenvolupament de la modernitat occidental. La seua contingència no pot, doncs, barrar el pas a unes altres concepcions possibles de la temporalitat. I aquest és un problema de fons que planteja la lectura de Coll de Serps.
La concepció de la unicitat de la història com un progrés peremptori i absolut és un principi ideològic concret, que s’enfronta amb altres dissenys possibles de la temporalitat. Aquesta concepció vectorial del temps històric —la fletxa del temps, que alguna proposta científica troba garantida per la segona llei de la termodinàmica (Prigogine: 1983)— ve imposada per una exigència teleològica de l’esdevenir, la qual ve al seu torn determinada per unes relacions de poder polítiques, econòmiques i culturals concretes. Evidentment, sostreure’ns al paradigma temporal de la modernitat és un esforç titànic, ideològicament i epistemològicament. Tota la nostra existència personal, social, intel·lectual, cultural, ve regida per aquesta representació vectorial de l’esdevenir-se dels successos, amb origen, direcció i finalitat. Qualsevol alteració d’aquest principi de racionalitat racionalista ens desorienta i anorrea la realitat del sentit comú que ens
12
regeix. Ens resulta impossible o molt i molt difícil pensar que no hi haja una de sola història que, a més a més, avance indefectiblement, i avance cap a l’abast de la seua finalitat. La conquista americana negà la història dels pobles amerindis; la carrera colonialista del capitalisme imperialista, la dels pobles orientals i africans; la globalització nega, fins i tot, la de les mateixes nacions europees adés imperialistes. De fet, d’història, no n’hi ha, sinó els relats que se’n facen o la d’alguna ontologia creativa (Jaran: 2019). I aquesta senzilla obvietat és in nuce l’aposta narrativa de Coll de Serps.
La Generació dels 70
El concepte historiològic de generació literària ha perdut a hores d’ara qualsevol rellevància per a la crítica literària catalana. I no sols catalana. El mateix Juan Goytisolo esmolava els ganivets de la seua prosa en el suplement cultural del diari El País, “Babelia”, de 31 de març de 2021 (pàg. 12), on deia que “Si a ello [el fàcil recurs teòric i taxonòmic als grans cicles cultural abstractes: renaixement, barroc, neoclassicisme, etc.] añadimos el rutinario comodín generacional, esto es, el agrupamiento de los creadores en función de su edad que borra la individualidad del novelista o poeta respecto a sus coetáneos, la confusión originada por dicho esquematismo es todavía mayor.” I acabava qualificant de “jibarismo” els resultats d’haver de considerar Goethe, per exemple, un membre destacat de la generació de 1790.
Entre nosaltres, en els relats de la història de la literatura catalana, la utilitat del concepte historiològic de generació havia estat ben migrada fins a l’aparició o, més ben dit, la producció promocional de la Generació dels 70. Tanmateix, Marta Pessarodona, per exemple, ja digué aleshores, quan va ser enquestada per Pi de Cabanyes i per Granells, en el treball de camp fundacional: La generació literària dels 70. 25 escriptors nascuts entre 1939-1949, que “no crec en les generacions; perquè sí; em semblen equips de futbol…” (Pi de Cabanyes i Graells, 1971: 111). En termes generals, els autors enquestats es manifestaven amb escepticisme davant de la proposta i no trobaven molts més lligams entre ells que els més marcadament sociològics. I això, fins i tot, amb molt poca cohesió entre els enquestats. Les preses de posició dels agents individuals, dels autors, podem considerar que no s’havien desenvolupat encara conscientment en els termes de la complexitat de les implicacions sociològiques de l’ofici, però aleshores tampoc no en pressentien cap necessitat o cap exigència objectiva programàtica.
Pierre Bourdieu considera la vida literària —i la institució social que se’n deriva— com un camp de forces que interactuen entre si, que lluiten tot anul·lant-se les unes a les altres. Però, al seu torn, el camp literari com un tot està immers per una relació de subordinació en el camp de poder, el qual es troba en el pol dominant de l’espai social. L’experiència d’aquestes relacions socials, però, seria vivíssima en el cas de Joaquim Molas, a qui es refereixen Pi de Cabanyes i Graells en agrair-li els seus consells: “les tothora ben rebudes orientacions del senyor Joaquim Molas” (Pi de Cabanyes i Graells, 1971: 11), en la realització de les enquestes de La generació literària dels 70. Així, creiem que cal considerar el fet de l’oportunitat de postular una nova generació literària més com una acció tàctica, dins d’una estratègia per reconduir el discurs de la crítica catalana després de la irresolució del projecte de moviment literari presentat com a realisme històric o realisme compromès, que com la immanència o el sorgiment d’una contestació o un conflicte obert, antitètic, amb els escriptors establerts o consolidats. Pierre Bourdieu caracteritza el conflicte literari en els termes d’aquelles accions conscients i determinades que implementen
Las estrategias de los agentes y de las Instituciones inscritos en las luchas literarias, es decir, sus tomas de posición (específicas, es decir, estilísticas, por ejemplo, o no específicas, políticas, éticas, etc.), [les quals] dependen de la posición que ocupen en la estructura del campo, es decir, en la distribución del capital simbólico especifico, institucionalizado o no (reconocimiento interno o notoriedad externa) y que, por mediación de las disposicions constitutivas de sus habitus (y relativamente autónomas en relación con la posición), les impulsa ya sea a conservar ya sea a transformar la estructura de esta distribución, por lo tanto a perpetuar las reglas de juego en vigor o a subvertirlas.” (Bourdieu, 2007: 63-64)
Així doncs, el sorgiment d’una generació literària és simplement una d’aquestes estratègies conjuminades per a intervenir les regles de joc del camp literari. L’èxit que obtingué aquesta etiqueta de Generació dels 70, però, cal atribuir-lo a la seua novetat dins del camp de la literatura catalana. Generació, com a nom propi per a un moviment, corrent o tendència literària no havia estat fet servir encara ni dins del relat històric ni del discurs crític de la literatura nostrada. En altres camps o tradicions literàries, tanmateix, havia esdevingut al llarg del segle XX un lloc comú: Beat Generation, Lost Generation, Generación del 98, Generación del 27…, per exemple, les quals responen, des de diferents agents o institucions, des dels mateixos autors o des de la crítica, a les lluites pel «capital simbòlic» que es plantegen al si dels seus camps literaris particulars.
Les eines pràctiques, tanmateix, tenen sempre bona acollida. Així, era útil i fàcil de fer-la servir; tallava, a més a més, en dues parts l’evolució de l’actualitat literària catalana d’aleshores, i recollia l’evidència de la diferència del jovent respecte de les grans figures canòniques del segle XX. No obstant això, la caracterització intensional del concepte que es féu no recollia sinó molt superficialment l’abast de la inflexió social, econòmica, política i cultural que experimentaven les societats del diferents territoris i, per tant, la literatura com una institució social més dels Països Catalans. Amb la perspectiva dels anys transcorreguts, però, cal modificar la comprensió de les condicions de tot plegat. La crítica literària també ho ha fet i ha posat el concepte Generació dels 70 sota recel. La crítica del segle XXI no el troba adequat per a explicar l’evolució de la literatura catalana des d’aleshores ençà: el concepte de generació literària, en els termes en què la historiologia el defineix, no pot abastar l’esdevenir de la literatura catalana del període ni les pràctiques d’escriptura desenvolupades. Si ens fixem en les consideracions que fa algun crític actual, podrem comprendre les raons de l’aversió teòrica i pràctica que genera el concepte. Deixem-ho, per exemple, on ho duu Jordi Marrugat quan critica Àlex Broch:
Broch constatava la crisi en què havien entrat el funcionament de la cultura moderna i els seus metarelats. Però ho considerava un canvi en un «factor extern» (pàg. 188) a l’art, una crisi d’idees que podia generar nous moviments, un nou esperit d’època. Avui sabem que la realitat fou una altra: la crisi del marxisme era un símptoma de la crisi dels grans relats, de la modernitat il·lustrada que pretenia parlar amb veu unificadora. L’augment de producció, la fragmentació, el pluralisme, l’acceptació de les veus altres, es revelaren fets amb conseqüències immenses no només en l’àmbit de les idees, sinó també en la de la pràctica artística: totes les veus literàries passaven a ser igualment vàlides i quedaven automàticament legitimades pel simple fet d’existir. Per això podien ser infinitament i cadascuna insubstituïble. Cap poeta podia parlar per cap poeta o ciutadà. Per tant, cap escriptor podia erigir-se en representant de la seva generació. (Marrugat, 2013: 35)
Que això, en el context històric en què es redactà Coll de Serps… Evidentment. Però l’ús del mot «generació» que fa Cremades és, doncs, d’aquest altre abast més necessari, si hem de comprendre la seua novel·la en tot el seu poder semàntic. Ja hem dit alguna cosa de la pluralitat de sentits del concepte d’història en Coll de Serps; així, en aquesta polifonia de relats —individuals, històrics i mítics— de la Història: de les històries en plural, és on cal situar la «generació» cremadesiana com a pràctica hermenèutica radical que textualitza una interpretació alternativa de la realitat sociopolítica a la imposada per la dictadura genocida. Una nova interpretació, la novetat de la qual, com Vattimo ens acota, té el sentit general de la novedad de las interpretaciones, así como de las aperturas epocales del Ser —que según Heidegger han de reconocerse principalmente en el acontecer de la obra de arte (apertura al mundo y, atentos, «exposición» de la tierra)—, no puede remontarse únicamente a la sucesión biològica de las generaciones: nacen nuevos seres humanos y llevan consigo una renovación de las interpretaciones histórico-destinales. (Vattimo, 2013: 186)
En el nostre cas, un escriptor com Ferran Cremades esdevé molt més difícil encara de fer encabir en un possible moviment generacional. De fet, ni l’autor ni la seua obra, Coll de Serps, satisfà amb un mínim de completesa les notes intensionals de la definició de la pretesa generació que fixà Àlex Broch (Broch, 1991: 50,73), el qual esdevingué a la fi preceptor i promotor de la marca. Tant personalment com per la seua condició valenciana, la situació de Cremades i Arlandis podem considerar-la aleshores, als anys setanta del segle passat, com a perifèrica dins del camp literari català; no obstant això, la seua presa de posició específica, en el sentit de Bourdieu, és la característica d’un agent individual, d’un autor que és conscient dels termes en què està plantejada la lluita al si del camp literari i, més en general, al si del camp de poder. La subversió practicada en Coll de Serps, doncs, estigué per ella mateixa la veritable pràctica d’una estratègia de transformació de les relacions de força al si del camp i no tant l’adscripció al discurs d’una pretesa generació arbitrada des de Barcelona, amb la qual Ferran Cremades no podia tenir aleshores ni massa ni poca sintonia.
Malgrat tot, el concepte que vegem emergir en Coll de Serps no té res a veure amb tot açò. Potser podríem considerar que Ferran Cremades en faça un ús, del concepte de generació, a repeu de l’èxit i la difusió que tingué; però la veu en primera persona del plural del narrador primer no té res a veure amb el concepte historiològic de generació literària. La nostra opinió és que el concepte de generació cremadesià, sense perdre necessàriament de vista una possible referència al moment històric que hom vivia aleshores, té un sentit més, literalment, unificador. Ultra totes les contingències que l’autor, fill de la seua època, viu i copsa, l’ús de «generació» en Coll de Serps té el valor de la renovació epocal que el jovent del final de la dictadura franquista vol i exigeix al si d’aquella societat. Gianni Vattimo considera, en els termes teòrics de la filosofia, aquesta qüestió quan reflexiona sobre l’exercici del poder polític a partir de l’autoritat de les veritats i dogmes instaurats:
Por esto a quien afirme —como Nietzsche i la hermenèutica radical— que «no hay hechos, solo interpretaciones», se le considera un terrorista. Y quizá, efectivamente lo es: es un rebelde que se rebela contra toda pretensión de estabilidad y legitimidad del orden existente, y reivindica el derecho a que se instituyan nuevos órdenes fundados sólo en la voluntat común. (Vattimo, 2013: 186)
Els qui encara nasquérem a mitjans del segle XX i som conscients que fórem formats encara sota la bota i el pal·li de la dictadura, tenim una reticència atàvica a desprendre’ns d’un sentit teleològic de la Història que oposàvem com a veritats i esperances enfront de la misèria i l’opressió franquista. Tanmateix, cal assumir que ja no podem pas parlar de la Història com d’un universal al si del qual cal dirimir la negativitat dialèctica, amb la certesa d’un destí indefugible protagonitzat per un concret i determinat subjecte històric. El subjecte del temps de la Història, o ha esclafit en una munió d’individus, de multituds multitudinàries, o ha perdut la seua geometrització esfèrica amb la idealitzada perfecció de l’equidistància d’un centre per a esdevenir-se un poliedre de delirants irregularitats, amb una turba de facetes. Siga com siga la imatge de la metàfora, això que copsem avui en l’experiència quotidiana és paradoxalment això que Coll de Serps venia a explicar-nos, això que encara ni en podíem intuir ni ser-ne conscients: de tot aquell canvi de paradigma, del qual, paradoxalment, érem també ja protagonistes.
Així doncs, el gran valor, a banda d’altres consideracions, de la novel·la de Ferran Cremades rau en el fet que en tan bon punt accedíem a la postmodernitat el nostre autor ens la servia en la seua interpretació del moment històric que vivíem. No és, tanmateix, que la crisi que aleshores es produïa fos reflectida per Coll de Serps —ni aquesta ni cap altra novel·la reflecteixen res: una novel·la no és pas un espill—, sinó que, ben altrament, la crisi que es produïa en l’esdevenir-se de la Història tenia la seua analogia en la crisi narrativa que investigava la textualitat cremadesiana. Aleshores potser no ho copsàvem; potser ens emocionava, però no ho racionalitzàvem encara. Potser només ho vivíem, per la qual cosa Coll de Serps és un llibre pròdrom:
Les nuvolades semblen ombres de boscatge, gruixudes onades de vent espantant ocells perduts, fugen vers la mar, piulen amb ses becs de silenci a tota la nit de la terra, piulen desenfrenadament i sols, ses potes semblen potes de déus, ses plomes i ses sines bateguen damunt la superfície blava dels llacs, gruixudes onades de vent espantant les ales vibrant de coratge. Adesiara el món sembla petit, un és un gegant que va esclafant la terra de llavors i murta, però, de vegades el món sembla una immensa bola d’acer on el nostre cos es perd en un reflex de soledat i tristor, […] tota la passió del cos neix d’un continu rampell que ens atrau al món, als éssers, amb els quals volem dansar i volar el nostre temps. (Cremades, 1977: 44-45)
Tanmateix, pels qui coincidiren en aquell accés primer al nou parnàs valencià, les semblances s’hi evidenciaven, les passions i les afeccions s’encomanaven mentre transitaven per paisatges coincidents en llurs desmesures còsmiques. Encara avui podem comparar, per exemple, el fragment cremadesià d’adés amb aquest altre de la prosa poètica “Moira”, de Joan Navarro:
Vosaltres no podeu veure el foc de la meua mirada. M’han ferit, m’han ferit. Tinc el pitram brut de sang. La lluna em crema la pell, crema la llum. El carruatge s’enduu el fustam del meu cos. Per què ploreu? Camine per les ombres i toque el fred amb les nafres dels meus llavis. Albire el país dels planetes, l’enorme torre de les esferes, el càntic ancestral del vent quan creua el bosc, la destral que il·lumina, al si de la terra, les amples sales minerals. (Navarro, 2013: 10)
Potser no hi hagut en termes historiològics una «Generació dels 70», però entre alguns autors que nasqueren en uns mateixos anys, en unes mateixes contrades, que pujaren en una època… s’encomana necessàriament un cert aire de família. Si tornem a Vattimo, que hem pres com un nostre Virgili postmodern, i obviem alguna contaminació, potser podem capir el sentit d’aqueixa primer persona del plural que trobem narrant en l’inici i per llarg de Coll de Serps:
Dar la palabra a los excluidos es el único modo, no místico i tampoco mistificador, de escuchar la voz del Ser más allá de la metafísica que la confunde con el orden dado del ente. Un humanismo hermenéutico, como el que se nos propone que preparemos, debe construirse en el Gespäch, según la expresión de Hölderlin tantas veces repetida por Heidegger. Pero el dialogo, la conversación entre los humanos en la que, únicamente, acontece el Ser, exige escuchar el silencio —el silencio de ese Ser que la metafísica y la sociedad del dominio han ocultado y hecho callar—… (Vattimo, 2013: 190-191)
Coincidències, doncs? Segur. També divergències.
INTRODUCCIÓ
Premi, edició i recepció de Coll de Serps
La recepció immediata de Coll de Serps fou en un primer moment animada i polèmica. Era la primera novel·la de Ferran Cremades i guanyava res més que el premi Sant Jordi en el tot barceloní de la Nit de Santa Llúcia. Un èxit sorprenent per a un xicot valencià de vint-i-set anys. Sorprenent, si més no perquè l’any 1977, quan fou premiada la de Cremades, només s’havien publicat nou novel·les d’autors valencians durant tot el que es duia de dècada, segons l’inventari de Vicent Salvador i Adolf Piquer. (Salvador i Piquer, 1992: 295) No obstant això, el primer curs del flamant premi Sant Jordi no fou fàcil i les dificultats no trigaren a fer-se presents. L’editorial encarregada de la publicació —Selecta— es negà a incloure-la en el seu catàleg i la novel·la hagué de veure la llum sota el segell editorial d’Ucronia, col·lecció dirigida per Biel Mesquida. Podem seguir els esdeveniments ràpidament en la breu crònica que en fa na Margalida Pons:
El cas de la concessió del Premi Sant Jordi a Coll de Serps és molt significatiu i provoca una llarga controvèrsia que arriba a fregar la qüestió de la «lleialtat nacional». El 1977 un jurat format per Joan Oliver, Josep Faulí, Josep M. Llompart, Josep M. Castellet i Domènec Guansé atorga el premi a Coll de Serps, novel·la que la Selecta no vol publicar (tenint en compte el precedent del cas d’Els Joglars) per por a les represàlies per part de l’autoritat militar. L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana protesta per la decisió de Selecta mitjançant dues cartes —la de Castellet i la de Jaume Fuster, president i secretari de l’AELC, respectivament—, a Òmnium Cultural, entitat copatrocinadora del premi. L’any següent Castellet és exclòs del jurat, i Jordi Castellanos declina integrar-se al nou jurat, i Jordi Llovet, que inicialment havia acceptat de formar-ne part, dimiteix. A partir d’ací la polèmica pren una altra orientació: Agustí Pons qüestiona la catalanitat de Llovet, adduint que per a ell «donar classes de crítica literària catalana és romandre en un “cert exili”» i que per això la decisió de nomenar-lo membre del jurat havia sorprès determinats cercles literaris i culturals del país (1978b: 6). Llovet li contesta en una carta oberta: «Catalunya és una petita pàtria heroica, però les actituds ràncies hi broten tan sovint com en qualsevol lloc. […] El temps dels silencis obligats o de complicitat queda enrere i ha arribat el moment de dir quin és l’estat real de les coses al nostre país, i ventilar, entre altres temes silenciats per una idolatria ja inexcusable, quin és l’estat de la nostra literatura nacional» (1978: 6). El professor Antoni Comas surt en defensa de Llovet. Finalment l’obra es publica a la col·lecció Ucronia, d’Iniciativas Editoriales” (Pons, 2007: 24-25).
Ultra les picabaralles barcelonines, la recepció entre els crítics d’arreu els Països Catalans de la novel·la de Cremades no fou, però, massa entusiasta, per no dir que l’experimentació literària en general, i Coll de Serps en particular, fou més aviat menystinguda i bandejada. Constatem tres de les veus reconegudes en la nòmina de referència: Josep Iborra diu que “Cremades i Arlandis amb Coll de Serps (1978) ha intentat escriure el poema de la seua generació, […] En aquesta «partitura», a penes sí podem reconèixer els personatges i les seues peripècies, que només apareixen en la seua evocació i paràfrasi. A la novel·la «algú» parla, […] La veu del narrador, però, oscil·la, excèntrica, en l’espai i el temps, sense una identitat definida. Diu «jo» o «nosaltres» o «ell».” (Iborra 1995: 88) La reacció d’Iborra no ens ha d’estranyar si atenem la seua concepció del fet narratiu: “Ací, no creure en la novel·la, voler-la subvertir, ¿no és, al capdavall, una manera de no encarar-se amb ella o d’esquivar-la? ¿I açò no significa també, en el fons, defugir la realitat? La sospita, que va formular ja Fuster a propòsit d’aquest punt de la història literària valenciana, d’una «por a la realitat», no continua vigent? Por —encara— a la realitat? Por a la novel·la?” (Iborra 1995: 105)
Por? Sí, i tant! L’any 1977, tot i que ja havia mort el dictador i genocida, general i generalísimo, ni la democràcia formal parlamentària s’havia restablert a l’Estat espanyol ni els exèrcits ni les policies nacionales havien estat reestructurades. La dictadura encara era una llosa pesadíssima que acumulava la por de quaranta anys de tirania, censura i repressió, per no parlar d’altres pors més endanyades, més atàviques, a les quals també podria referir-se Fuster. Però, l’article d’Iborra que citem: «La novel·la valenciana contemporània», fet i fet, és de l’any 1986 (Iborra 1995: 13), quan les coses ja havien canviat prou. Iborra, doncs, deu fer referència a una altra realitat: aquella que els espills stendhaltians passejats pels camins han de reflectir. El problema, tanmateix, d’aquesta peripatètica rau en el fet d’aclarir de bestreta quins camins i com els transita cadascú. Seguim, però, amb la citació d’Iborra, perquè palesa dues coses: la naturalesa del seu realisme i la voluntat conscient de no voler entendre res de ben real que conta Coll de Serps: “He dit abans —continua Josep Iborra— que la novel·la contemporània valenciana és una narrativa de la crisi del nostre temps, dels canvis que s’han produït. Ara bé, s’hi relaciona més com un símptoma que no pas com un testimoni.” (Iborra 1995: 105)
Una altra veu crítica autoritzada és la del mallorquí Joan Oleza, el qual emmarca immediatament la represa valenciana dins de la pràctica post-existencialista i experimentalista europea de la novel·la:
Encara que podem trobar-ne els precedents (des de Diderot i L. Sterne, fonamentalment), és la novel·la del segle XX, de Beckett a Sollers, de C. Simon i Robbe-Grillet a Benet, la que ha explorat un nou tipus de relat: aquell en què la història és foragitada del món de la narració, i el discurs es gira sobre ell mateix, es fa discurs sobre el discurs, es defineix com un acte de reflexivitat. La història ja no és la lluita de cap heroi contra les forces del mal, perquè l’heroi, l’autor mateix i les forces del mal no són altre que les reluctàncies del llenguatge, per la qual cosa l’única aventura possible hi és la conquista de la significació. La novel·la esdevé l’espai d’un ritual, el del mateix acte de l’escriptura.” (Oleza 1992: 75-76)
Oleza, però, tot i considerar aquest marc general de tota la nova producció novel·lística valenciana dels anys setanta, fa una partició en dos grups: d’un costat, el format per Fabregat, Seguí i Gandia Casimiro, “que fan de la novel·la una «cerimònia de l’ameba» (prenc l’expressió —aclareix Oleza— del mateix Fabregat). De l’altre, en major o menor mida, se situa la resta.” (Oleza 1992: 75) Així doncs, el primer grup restaria més pròxim a la híper-autoreflexivitat telquelista, en la qual, com ens fa saber en Manuel Asensi, ja “No ocurre como en Cervantes donde la reflexión parece tener la función de cuestionar el vinculo texto-referente, sino que la reflexión desenmascara la ilusión representativa mediante una focalización en las condiciones materiales del acto de escribir.” (Asensi 2006: 283) Segons Oleza, en el cas valencià “l’acte d’escriure és el ritual suprem de la subjectivitat, el seu alliberament i la proclamació de l’arbitrari. Hom escriu encapçalat per l’obsessió, i hom escriu per tal d’alliberar-se’n: «T’escric, t’escric i m’autodevoro, com una ameba replegant-se sobre si mateixa».” (Oleza 1992: 77)
En el segon grup col·loca Oleza la resta dels autors i de les seues novel·les publicades en els anys setanta. Aquestes novel·les “se situen al costat de les que fan un discurs sobre la història, bé que sovint aprofiten la història contada per a reflexionar sobre l’acte mateix de l’escriptura o, en general, de la narració. […] Però totes elles es remeten a una història exterior al discurs mateix, la basteixen amb uns personatges (molts pocs de vegades, és cert) i amb coordenades d’espai i temps coherents, i tracten d’elaborar al seu través un projecte d’explicitació de tal o tal aspecte de la realitat. La història de referència pot ser mínima, com en el cas de Coll de Serps, on és tan sols una excusa per a vomitar sobre el lector els irats mots de l’autor.” (Oleza 1992: 80)
Una altra consideració que atendrem és la produïda pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. Vicent Simbor, en el seu estudi general sobre la literatura actual al País Valencià, elaborat conjuntament amb el professor Ferran Carbó, afirma que “Coll de Serps és […] la novel·la valenciana de lectura més àrida per a un lector indiscriminat.” I continua considerant que “El joc de subvertir el model novel·lístic afecta de tal manera el discurs i la història que fa obligada una lectura reposada, atenta i fins i tot repetida, per poder penetrar-hi” (Simbor i Carbó 1993: 132). A més d’aquest bon consell —la necessitat del qual es fa òbvia per a qualsevol lector que s’endinse en les pàgines de Coll de Serps—, en Vicent Simbor ens traça i anota un esquema narratològic ben pràctic per a accedir a la intel·ligència de la novel·la. Així, el crític valencià repassa sistemàticament, encara que de manera molt sumària, els ítems de l’anàlisi: de la història diu que “com hem comprovat en altres novel·les de la subversió, és reduïda en benefici absolut del discurs” (Simbor i Carbó 1993: 132). En ella, la temàtica és caracteritzada per Simbor com “un clam a la llibertat de l’individu i [una] denúncia del sistema repressiu social, centrat en la crítica del servei militar” (Simbor i Carbó 1993: 132), i dels personatges afirma que “lluny dels herois de la novel·la tradicional, queden relegats al paper de simples suports de la història, de la lleu història que hi descansa” (Simbor i Carbó 1993: 133).
Pel que fa al discurs, Vicent Simbor troba que Cremades “esventra els dos pilars bàsics: el narrador i el temps” (Simbor i Carbó 1993: 133). Considera que cal parlar de dues veus narratives: una d’homodiegètica, “que parla tant en singular, jo, com en plural, nosaltres” (Simbor i Carbó 1993: 133), i una altra d’heterodiegètica o narrador en tercera persona. Aquestes dues veus, però —i això en què Simbor ens hi fa parar esment és fonamental per a comprendre Coll de Serps—, són l’expressió d’un dels personatges de la història: el soldat evocador que en fer expressió del seu corrent de consciència, com l’anomenava en William James, fa el relat de la història. Així, aquest, el relat, esdevé segons Vicent Simbor, un “soliloqui”, mitjançant el qual el narrador hi resta “tècnicament alliberat des de l’inici de qualsevol personatge narratiu, i, doncs, identificable com un monòleg autònom” (Simbor i Carbó 1993: 133). Pel que fa al temps del discurs, el crític valencià proposa que el considerem, tot seguint la concepció genettiana, “una mena de sil·lepsi […] : un focus al voltant del qual el narrador va contant sense ordre cronològic els esdeveniments” (Simbor i Carbó 1993: 133-134). Sense ordre cronològic, ja que les veus narratives són les del corrent de consciència o monòleg del narrador —o “narradors”, diu Simbor trobar més escaient—, la qual cosa fa que en el temps del relat no hi haja “ordre lineal [de la temporalitat], sinó associacions temporals caòtiques, fruit de l’atzar de la memòria” (Simbor i Carbó 1993: (133). Un altre tret que caracteritza Coll de Serps, i sorprèn el lector que s’hi acosta és, com recorda el crític valencià, que alhora ens remet a les consideracions que en el seu moment féu Àlex Broch, i que també hem vist abans en el judici d’Iborra, l’estil de l’autor, o siga, “l’ús d’una llengua farcida de recursos poètics —retòrics, cadira dir-ne?— (sinestèsies, metàfores, comparacions, repeticions…) que provoquen una comunicació indirecta, i de vegades hermètica, de tal manera que entrebanquen el fil continu de la història” (Simbor i Carbó 1993: 134).
Podem concloure, doncs, que la recepció valenciana de Coll de Serps, per les diferents raons de cadascun dels crítics que s’hi interessaren, no fou molt entusiasta. Pel que fa almenys a la caracterització adjectival i…
Aquesta publicació és bastant extensa (119 pàgines), i no tindria cap sentit que l’hagueres de llegir sencera a la web.
T’invitem a llegir-la completa en format PDF, polsant al botó d’ací baix:
Josep Mir
La Creu de Mislata, febrer de 2013 i juliol de 2024