Vaixell de neu.
Gregal Llibres. Valencia 1989.
Voramar Alfaguara. Ed. Santillana. Madrid 1996.
Director literari: Enric Juan.
Tres temps s’encreuen al llarg de Vaixell de neu. Per una banda, el temps de la infantesa, on l’Albert-xiquet habita la natura i conviu amb un món ple de màgia: la cambra plena de coloms i nius d’oronelles, la via del tren per on passa com una bala el Bou Roig, i el vaixell de joguet que el fa somiar altres mons. Per l’altra, el temps de la travessia, on l’Albert, juntament amb la seua família, es veu forçat a abandonar la terra on ha nascut i a emigrar a la recerca d’un país ric. El crit de “¡Amèrica, Amèrica!” corre de boca en boca. I , a la fi, el temps de la memòria: els records són per a l’Albert-Avi del Port sensacions físiques que el fan viatjar a través de la fantasia.
Vaixell de neu és un tapís –teixit amb la subtilesa sedosa de les percepcions i dels sentiments− que ens reflecteix uns personatges, uns paisatges, uns costums que el temps ha fos com el sol fon la neu.
“… D’alguna manera l’autor ha de tindre-ho en compte i, a més, sense haver de recórrer a cap tipus de costumisme ruralista, on, per altra banda, seria ben fàcil de caure, donades les exigències del relat. L’autor ho aconsegueix per mitjà del distanciament del protagonista que, en certa mesura, metaforitza el seu propi allunyament. I això ve reforçat per l’equilibri existent entre dos mons, entre la infantesa i la vellesa, el Mediterrani on ha nascut i l’Atlàntic on viu el protagonista, la cultura rural i la urbana. Eixes dicotomies li serveixen per a evitar els fets anecdòtiques i, així, l’autor es basa en unes vivències evocades, passades pel sedàs dels anys i el desig del protagonista, que ens les fa més diluïdes i, alhora, més denses. Tanmateix, no pot defugir un mínim de sublimació del record perquè com s’hi afirma: “confon en la seua ment ja irracional el record dels fets i el desig dels somnis”. I tot això ve amerat per un ampli espectre d’impressions sensuals, corporeïtzades per un seguit d’olors, sabors, colors… Unes evocacions que no són privatives del lector a qui va dirigit el relat, sinó que són assumibles per qualsevol lector de sensibilitat semblant. O siga que ens trobem, en definitiva, amb una publicació «Iocal» que defuig el localisme.
Per altra banda, el tractament del llenguatge és, potser, el que més ens ha colpit. I això és perquè hi ha una voluntat d’utilitzar un llenguatge viu i connectat a les vivències evocades, sense caure en col·loquialismes, cosa que li permet mantindre un equilibri (al nostre parer, ben encertat), entre el nivell de llengua literària i un nivell més assequible. I estem parlant, no cal dir-ho, del que sembla etern problema de l’estàndard…
Una qualitat literària que ve perfectament sincronitzada per unes imatges belles en la seua austeritat que il·lustren, de vegades agosaradament, el punt de referència d’aquest esplèndid quadern de records.
(Francesc Calafat i Josep Alandete).
Quadern de records −actual Vaixell de Neu−.
Procedència: EL·LIPSIS 3, (1987), pàgs. 67-68)
Si desea conocer más acerca de este libro, incluso saber cómo poderlo adquirir, por favor, consúltenos a través de este formulario, e intentaremos ayudarle lo mejor que podamos.