línia trencada
Premi Sant Jordi de novel·la, 1990
Edicions 62 y Circulo de Lectores. Barcelona 1991.
Director literari: Josep Maria Castellet.
LÍNIA TRENCADA ens relata, de manera tan precisa com apassionant, les peripècies i vicissituds d’un historiador que viatja a Tunísia a la recerca de documents sobre el segle XVII i que es troba amb un cadàver del segle XX.
L’atzar, o potser el destí, determina que de sobte i a causa del sistema policial que hi ha al país, es vegi involucrat en una estranya historia, que el porta a aclarir la causa de la desaparició misteriosa i posterior mort d’un personatge social el cognom del qual és semblant al seu. D’aquesta manera es veu forçat a deixar de costat la redacció de la seua tesi doctoral, abandonant tot el seu món familiar i fins i tot professional.
La curiositat –la voluntat de conèixer la veritat− l’impulsarà a investigar els fets i a tractar de trobar la veritable causa e la misteriosa desaparició i mort de Sálah K. Aconseguirà desxifrar les circumstàncies d’un suposat accident de trànsit, tal com s’afirma oficialment? Per ventura trobarà l’autor del crim? O potser descobrirà la raó oculta d’un suïcidi?
Tunísia no és només el teló de fons, sinó l’escenari d’una trama on es reflecteix el creixement d’un islamisme radical i la tensió política i social davant la successió de Habib Bourguiba, el líder del Partit Únic.
Entrevista: Novel·lista en cos i ànima
És l’únic autor que ha aconseguit dues vegades el premi San Jordi (en 1977 amb Coll de Serps i en 1990 amb Línia Trencada). I això és degut probablement a la seua dedicació exclusiva a escriure novel·les, a la seua professionalitat sense concessions de cap mena.
−A pesar de totes les dificultats, en les teues novel·les s’ensuma una intensa ambició literària ben allunyada de la trivialitat a què ens han acostumat darrerament certs novel·listes…
−“Més que ambició, jo diria voluntat literària. I és ben normal, en realitat t’adones que els pintors investiguen llenguatges. ¿Per què? Perquè un bon dia va aparèixer la fotografia i els va usurpar així la figura. En canvi, apareix el cine, l’audiovisual, ens han furtat l’argument, i nosaltres encara el reivindiquem com a fonamenta. No, si de cas és un element més. L’eina i la matèria, tan importants per als pintor, sembla que no tinguen cap interès per als escriptors. I això és un greu error. I mentre la pintura, la música i altres arts evolucionen, la literatura va quedant-se estancada quasi al sainet, gènere al qual té tot el dret a dedicar-se el que vulga. I és que s’oblida que la literatura, a més d’una via de comunicació, és un art, i art vol dir experimentació, recerca de nous camins”. (Ignasi Mora: Novel·lista en cos i ànima. Entrevista. Revista El Temps, 27.5.1991. Pàgs. 62,63).
CRÍTIQUES
Dies perillosos al Magreb
… Cremades i Arlandis torna al món del Magrib com a motor de les seues ficcions. Línia Trencada ens narra les peripècies d’un historiador que es veu involucrat en una sinistra trama d’intrigues polítiques i que, finalment, pren la decisió d’investigar pel seu compte, una recerca dels altres que és a la vegada una recerca de si mateix i dels seus orígens. Els possibles sentits de la història es veuen afavorits pel coneixement directe que l’autor té d’aquesta part del món àrab, però hi ha a dins del llibre una frase que potser és la clau per a entendre’l, i la diu un dels personatges millor traçats del llibre, el sospitós pintor Hammadi: “…al Magrib hom pot dir el que vol, però no escriure-ho”. No és estrany, doncs que, quan un historiador decideix investigar la mort de Salah K., un destacat dirigent intel·lectual i de l’oposició, l’estat de les coses comenci a esdevenir perillós: “perquè era una història real m’exigia un desplaçament personal –com acostumen a fer els detectius privats−, m’imposava uns personatges i uns paisatges, em dictava una incertesa i un suspens determinat…” (Xulio Ricardo Trigo. Crítica. El Temps, 23. 3.1991. Pàgs. 72).
Aquest absurd o la sensació extrema d’estranyament que resumeix a la p. 38 (“estranger en aquell paisatge […], tornat un ésser estrany a mi mateix, […] estrany en aquell país”) recorden també la pèrdua i la impotència d’un personatge a què remet sens dubte a Joseph K, i a El procés, de Kafka. El text tampoc no ho amaga, si considerem que casualment “Salah K. parlava de Kafka en el centre cultural alemany d’El Magreb”, i que, d’altra banda, comparteixen un mateix laberint: aquell –com assenyala a la p. 103, amb el mateix nihilisme de l’autor txec− on som tots des que naixem. Tanmateix, no és l’únic referent cultural que, és enllà de l’anècdota, amaga aquest nom: així, per exemple, quan descriu Salah K. amb un “cos suposadament alt i robust com el d’Orson Welles”, no pot recordar-ne l’adaptació cinematogràfica d’El procés –no hi feia pas el paper de Joseph K.−, sinó el mite, molt més conegut, de Citizen Kane. Aquí sí que era Welles qui va interpretar el paper de “ciutadà K.”. També hi coincideix el procés argumental: l’enigma implícit en la mort, l’intent de reconstrucció a partir de la recuperació de l’entorn, i el fracàs final (amb la diferència que a la novel·la no abandonarem mai –altrament que a la pel·lícula− el pla subjectiu que limita les nostres percepcions). Però les coincidències no són només circumstancials: en un altre nivell, Ciutadà Kane també es relacionava amb Kafka, tal com al mateix any de l’estrena (1941), ara fa cinquanta anys, ho va dir Borges, afegint-hi: “El tema (a la vez metafísico y policial, a la vez psicológico y alegórico) es la investigación del alma secreta de un hombre, a través de las obras que ha construido, de las palabras que ha pronunciado, de los muchos destinos que ha roto”. És, doncs, la línia trencada de l’assumpció d’ordre –pretès, i no assolit−; la de les vies que separen la ficció de la realitat i que li permeten parlar-nos de la novel·la i el seu procés creatiu; la de les vides possibles, o la de l’individu i les seues arrels i els seus avenços, o la d’un temps que –segons l’asserció amb què acaba la novel·la− no és “més que un cadàver” (p. 233), perquè, recordant unes paraules força conegudes d’einstein que se situen en les mateixes coordenades de suspensió de la credulitat, “la distinció entre passat i futur es tan sols una il·lusió, encara que persistent”. (Joaquim Noguero i Ribes. Rev. Els Marges, 45, 1992, pàgs. 119-121).
Si desea conocer más acerca de este libro, incluso saber cómo poderlo adquirir, por favor, consúltenos a través de este formulario, e intentaremos ayudarle lo mejor que podamos.