Coll de Serps.
Premi Sant Jordi de novel·la, 1977
Ed. Iniciativas Editoriales, S. A. Barcelona, 1978.
Director literari: Biel Mesquida.
Edicions Tres i Quatre. València 1989.
Director literari: Vicent Alonso.
Ferran Cremades Arlandis, per la pinta que fa, jo diria que tant pot ser ciutadà del Regne de València, com podria ser xilè o argentí… En té un aire. Primer he topat amb un mostatxo negre i espès d’una cara ampla i amb les ulleres rodones, sobre el nas; després, no sé per què, em cridava l’atenció, més que cap altra cosa, el mocador que porta lligat al coll. Així d’urgència, però, recordaré Cremades, sobretot, per l’empenta que gasta. Diu les coses amb una veu potent i franca, i l’edat que aparenta, d’entrada, sobrepassa els trenta anys. Francesc Castells (Text publicat a la revista Serra d’Or, núm. 220 (15 de gener de 1978).
LITERATURA SOTA EL FRANQUISME
Els inicis d’un ofici.
A principi dels anys setanta l’elecció del viatge era una necessitat quasi biològica. Entre altres coses perquè et posava en contacte en el món de les tendències renovadores i de les avantguardes sobre tot a nivell plàstic.
Un bon dia de 1973 decideixo salvar una contradicció ben particular. Havia d’aprendre a escriure una llengua que parlava però de la qual desconeixia la seua gramàtica i la seua literatura. L’elecció d’aquest aprenentatge, després d’un bagatge cultural força interessant en castellà, comportà una nova iniciació al món de la literatura, no ja des d’una perspectiva cerebral sinó més bé ancestral. La llengua materna esdevé un llenguatge més musical i alhora més alliberador davant la violència i opressió dels darrers anys del franquisme. Paral·lelament al desig d’un nou model literari hi havia també el desig d’un nou model de societat.
Per explicar el meu procés de producció empraré una imatge molt precisa: el fil de la narració passa per l’ull de l’agulla que representa el llenguatge. I aquest anirà teixint tota una trama textual. És una escriptura on és important no només allò que s’expressa sinó també com s’expressa. Les pinzellades del llenguatge són imatges, sensacions i descripcions que aniran creant escenes que es tancaran i donaran pas a una forma narrativa que assaja de fugir dels codis establerts, sobretot del clàssic plantejament, nus i desenllaç. Hi ha una comunicació sensorial i una llibertat de pensament que demana un codi més ampli, molt més imaginatiu que el codi del missatge. L’escriptura esdevindrà sobretot un fet biogràfic, una experiència alliberadora davant l’espai tancat i opressiu d’una societat que tracta d’anul·lar la teua identitat com a individu i com a societat. No hi ha un codi que pugui limitar l’imaginari i la llibertat del llenguatge.
La meua producció literària sempre ha estat acompanyada d’una actitud social −més enllà del fet nacional−, que és crítica i comporta una anàlisi, uns coneixements i alhora una intent constant de renovar formes i sonoritats. Si són molts els poetes que, al llarg de la història, han considerat la seua llengua com a única pàtria, el meu horitzó s’ha obert fins a considerar que la meua pàtria és la literatura. Ho he confessat diverses vegades.
Les influències han estat molt heterogènies. La meua experiència en el camp de la publicitat, el meu interès pel teatre i el cinema independent, així com els meus contactes en el món de l’art plàstic s’han fet palesos sempre en la meua narrativa. He col·laborat en revistes de pintura (Guadalimar, Cimall), he escrit textos per a catàlegs de molts pintors i participat en molts encontres mediterranis, així com en taules rodones en instituts i cases de cultura.
La meua militància com a intel·lectual ha estat reivindicar la dignitat d’una llengua i d’una literatura, potser amb la mateixa intensitat amb què avui reivindico la dignitat d’un ofici.
crítiques
Coll de Serps, planteada con una voluntad de progreso de género fuera de toda discusión. Josep FAULÍ (LA VANGUARDIA, Diumenge 18 Desembre 1977)
Coll de Serps es desenvolupa al voltant del fet d’una doble mort, la d’un general que és mort per un soldat, i la d’aquest, que és afusellat. Josep Lluís SEGUÍ (TEXT Contraportada 1ª edició. Iniciatives Editorials, S.A., col·lecció UCRONIA, Barcelona 1978)
Los personajes y las situaciones surgen difuminados, como envueltos en niebla. La niebla que los esfuma es, por un lado, la deliberada maestría de Ferran Cremades en convertir el asunto en una vaga idea, como enigmática y delicuescente es la vida: un soplo, un sueño, una ficción. Por otro lado, el argumento se sumerge, se hunde, se pulveriza bajo el esplendor mágico de las palabras, bajo el discurso narrativo, bajo la exultante explosión del verbo… En medio del follaje estilístico asoman con tajante fuerza de árboles robustos unos seres humanos, unos sucesos y un ambiente…. Y una novela vale sobre todo y ante todo por la cantidad de vida que condensa. Por la vida más que por el estilo, las técnicas, el experimentalismo o la personal visión del autor. Novela es sinónimo de vida. Entre muchas razones, porque la vida es la novela de cada uno de nosotros. José Carol. (EL SUEÑO DE LA PALABRA. (Viaje español de las letras catalanas). Pàgs. 105-109: La soledad y la fuerza del individuo: Coll de Serps. Ediciones del Bronce. Ensayo y Búsqueda. Barcelona, 1996)
“Coll de Serps és una novel·la que no segueix la tradició narrativa catalana, sinó que entronca amb la novel·la de text més que d’argument, on té més importància com s’expliquen les coses que no pas les coses que s’expliquen. Josep Maria CASTELLET (TELE EXPRES, Dimecres 17 de Maig 1978, pàg.11. Presentació de la novel·la a la llibreria Ona. Foto: Pere Monés. Tele/Exprés. Article: J. Fabre)
Su interés hará de él uno de estos textos de cita obligatoria cuando hablemos del estado actual de la joven narrativa catalana. Alex BROCK (“Coll de Serps: Vitalisme i destrucció”, Homenatge a Lluís Guarner, València 1988, Monografies del Consell Valencià de Cultura, Generalitat Valenciana, pàgs. 65-75. Veure llibre “Literatura Catalana, Balanç de Futur”, Ed. Del Mall, 1985, pàg. 71)
El llenguatge esdevé en les mans de Ferran Cremades, no un arma, como ell pretenia, no un instrument, com ell esperava, sinó un objecte bell, amb nervi, calent. Anna M. GIL (“La poètica de la violència”. Diari AVUI, 3 Setembre 1989)
Un llibre cabdal d’un moment cabdal de la nostra història literària i política. Montserrat MILIAN BATISTA (“El Què i el Com”, Revista Lletra de canvi, núm. 22, Octubre 1989)
A Coll de Serps, una revisió de taquilles en el quarter on s’ambienta la novel·la serveix per enumerar els ingredients de la cultura soldadesca”. Margalida Pons (“Contactes Textuals : Intertextualitat i narrativa experimental”. Del llibre: “Textualisme i subversió: Formes i condicions de la narrativa experimental catalana -1970-1985-, pàg. 199, 200. Universitat de les Illes Balears. Càtedra Alcover-Moll- Villangómez. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, setembre de 2007).
Tan brillante y conmovedora, barroca y llena de carga teatral, resulta para el lector actual, Coll de Serps (1978), una de las primeras, por no decir la primera novela valenciana escrita en catalán publicada fuera del territorio valenciano, premio Sant Jordi 1977. Este impresionante huis clos analiza lo que se podría llamar el sentimiento del hombre ante la inmediatez de la muerte en un espacio cerrado, claustrofóbico, donde el tránsito pierde sentido. Una novela mayor de la trayectoria de este singular autor valenciano. (Cuentos y novelas de Valencia Ed. FNAC, 2007, páginas 314,315).
La metàfora estructurant, doncs, és la de la taronja. La novel·la, hem vist que diu Gottfried Benn, «està estructurada en forma de taronja». Podem imaginar que, evidentment, això va il·luminar els ulls d’un saforenc, com el mateix Cremades, els hàbits fenomènics del qual havien d’estar profundament condicionats per l’omnipresència dels tarongers i dels seus fruits. Quina cosa tan òbvia que el món, ni que siga el d’un discurs narratiu, siga com una taronja! Fins i tot, a nosaltres mateixos ens sorprén que la metàfora haja estat duta a presència per un alemany. Suposem que Cremades també se’n sorprendria; de fet la va fer seua, com ens ho ha fet saber personalment. Això mateix, doncs, hem de fer nosaltres per a argumentar la nostra lectura. Aleshores, podem considerar que els gallons bennians poden ser, en principi, les set parts amb què resta partit i presentat el text de Coll de Serps: «Mitjalluna», «Espantalls», «Febre», «Malson», «Diana», «Oronelles» i «El Pati de Marbre».
Els gallons d’una taronja són, però, unitats bàsiques, completes i tancades, de l’estructura general del fruit d’aquest cítric. No obstant això, si partim el galló, hi podem constatar que, al seu torn, està format per unitats bàsiques, més petites, però també completes i tancades —ens referim a les petites bosses on s’acumula el suc—, que formen l’estructura d’un galló. A més a més, a nivell de l’estructura de la taronja com un tot, tots els gallons, com diu Benn, estan relacionats mitjançant una mena de goix blanc que com un eix travessa de pol a pol tot l’interior de l’esfera hesperídica. Josep Mir.(LA MÀSCARA I EL VENTRÍLOC: mite, història i relat en Coll de Serps. Tesina. Universitat de Valencia, 2012).
Si desea conocer más acerca de este libro, incluso saber cómo poderlo adquirir, por favor, consúltenos a través de este formulario, e intentaremos ayudarle lo mejor que podamos.